Diari Més

Història 

Tàrraco 'made in china': el curiós origen del patrimoni urbanístic tarragoní

A principis de segle, l’Ajuntament va ser enganyat i va col·locar paviment xinès, que havia de ser valencià, al carrer de la Nau

El pas del temps ha evidenciat quines pedres eren xineses, ja que estan més erosionades

El pas del temps ha evidenciat quines pedres eren xineses, ja que estan més erosionadesAdrian Disch

detail.info.publicated

Creat:

Actualitzat:

Caminar per la Part Alta de Tarragona significa anar alçant la vista per a gaudir dels monuments i el paisatge històric que l’envolta. Però si es mira a terra, el patrimoni urbanístic de la ciutat també és ric. No només per les diferents formes i colors que es poden trobar als paviments, sinó pels orígens i les històries que s’hi amaguen darrere.

«El pla de pavimentació de Tarragona es va fer entre els anys 90 i els 2000», explica Jordi Oliver, investigador de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica (ICAC). S’havia de marcar un cànon per a la ciutat en aquest àmbit. «En aquella època, es van buscar alternatives perquè no hi havia un gran emmagatzematge de les pedres típiques de l’època», exposa l’investigador.

Es van buscar pedres de diferents indrets, sobretot de València. I, en una d’aquestes importacions, el consistori va ser enganyat. «En un d’aquestes importacions van fer passar pedra de la Xina per unes de valencianes», diu Oliver. Aquestes es van utilitzar al carrer de la Nau i al carrer d’en Mediona, entre d’altres. 

«Passat un temps, ara és molt fàcil identificar-ho. Les que provenen de la Xina es desgasten més, formen tolls i rellisquen. En el moment no es veia, però ara sí», indica l’expert. I és que, amb el pas del temps, a causa de l’erosió, és necessari anar fent recanvis i buscar-ne a diferents llocs. 

«La pedra utilitzada a la plaça de la Font imita la que s’extreia del Mèdol. És un tipus que s’anomena Calcarita i arriba d’Almeria. La del carrer Major, imita la de Santa Tecla i prové d’Alacant», exposa Oliver. Però el pla de Pavimentació ja no se segueix actualment. «Els seus efectes i consideracions encara duren, però ja no es segueix aquesta normativa», diu l’investigador. Un exemple d’això és el Portal del Roser.

Lluita entre arquitectes

Més enllà, un cas curiós també és el de la plaça del Rei. Concretament, davant el Museu Nacional Arqueològic de Tarragona. «Per a delimitar el paviment, les pedres que s’utilitzaven eren diferents. Acostumaven a ser molt més grans a l’interior que a l’exterior dels pòrtics», indica Oliver. Però hi va haver un conflicte entre dos arquitectes. 

«Quan es va construir l’estructura del museu, un arquitecte no volia lloses petites davant la seva creació. I volia que fos tot del mateix paviment. L’altre no volia però va acabar cedint. Per això, les van posar totes iguals», explica Marie-Claire Savin, investigadora també de l’ICAC.

Entre tots aquests entorns patrimonials de la Part Alta, hi ha també un «bolet» curiós. Se situa a les voltes del carrer Merceria. «Hi ha una part del porticat amb pedra vermella. És molt cridaner, com un bolet. No se sabia molt bé com actuar quan es va veure. Al final, els propietaris de l’establiment van optar per deixar-ho».

Et pot interessar: 

tracking