Rosa Solà: «Estem en un moment que es donen poc les gràcies; cultivem dir-ho més al nostre entorn»

Com va començar la seva vinculació amb la salut?

«De molt petita, no sé si sabia ben bé què volia dir, però volia ser metgessa. No tinc antecedents familiars de metges, ni metgesses, ni infermeres, i soc la primera generació que va anar a la universitat. Vaig tenir la gran sort que els meus pares van deixar-me anar a estudiar a Barcelona. No hi havia encara la facultat a Reus».

Com va començar a encendre’s aquesta flama?

«Jo crec que un aspecte és la motivació per les altres persones. Tenia interès perquè els altres estiguin bé. Sentia que era una professió que m’agradaria i vaig tenir la sort de poder-m’hi dedicar».

Era habitual que hi hagués dones a entorns sanitaris?

«A la meva classe, érem un 50% de dones. En aquest moment, es veu que el percentatge està en un 70% o un 80%. Però després hi ha el sostre de vidre. Per a mi, no és tant qui exerceix el càrrec de responsabilitat, sinó com s’exerceix. No sé si aquest sistema integra les motivacions dels professionals que fan la feina i atenen les persones».

Motivacions?

«És molt important recordar, de tant en tant, què faig. Jo vinc aquí per intentar curar o ajudar les persones a viure el millor possible. Si perds de vista l’objectiu, no saps què fas».

La medicina ha de ser molt vocacional.

«Exacte, però també s’ha de tenir en compte l’impacte emocional. Al món de les emocions, en aquest moment se li dona més valor, perquè en té, però això ha estat força descuidat. Estem en un moment de grans avenços tecnològics per atendre millor les persones, però s’ha de veure com s’integra en una millor atenció».

Tecnològicament, podem estar molt avançats, però també ha d’haver-hi la part emocional.

«És qüestió d’actitud, però això no està compensat. Les persones, els professionals de tots els àmbits, necessitem compensacions, que de tant en tant ens diguin ‘això ho has fet bé’. I quan no ho has fet bé, que també t’ho diguin, però a veure com. Crec que falta l’acompanyament emocional també per als professionals. Els professionals hem i ens han de cuidar millor».

Cuidem els que ens cuiden.

«És així. A vegades, només es tracta de dir ‘gràcies’. Estem en un moment en què es donen poc les gràcies, en general. Cultivem dir-ho més, i també fem-ho al nostre entorn immediat. Als nostres fills, per exemple: ‘Ja has donat les gràcies?’. És un repte bonic».

Després d’aquests anys com a metgessa en actiu, se sent bé amb si mateixa?

«Sempre tot es pot millorar. A qui treballa, li passen coses, a vegades agradables i a vegades no, però he fet fins a l’últim moment el que jo creia que havia de fer».

Si hagués de tornar a prendre la decisió d’estudiar Medicina, repetiria?

«Sí, segur. No me’n penedeixo gens. Si tornés enrere, jo em tornaria a equivocar amb el mateix amb què em vaig equivocar. Quan ho faig, en aquell moment ho faig convençuda».

L’Ajuntament de Reus l’ha homenatjat. Com se sent?

«El més bonic és que algú ha pensat en tu, així que primer vull transmetre un agraïment. D’altra banda, has de fer a la vida el que creguis que has de fer. També tenen molta importància els referents».

Per què?

«Han de servir perquè algú pensi que hi ha moments en què has de vèncer una dificultat. D’altra banda, hi ha moltíssimes persones, i moltíssimes dones, que han fet coses perquè les persones estiguin més bé i no han tingut mai cap reconeixement, ni les gràcies».

Cal donar més vegades les gràcies.

«No costa res. Sembla una ximpleria, però fa la vida més bonica».