HISTÒRIA
Orígens veïnals amb nom de dona
Teresa Escoda Badia va ser rellevant en la formació de dues entitats veïnals històriques; Juroca i Sant Josep Obrer
Fotografia de Teresa Escoda Badia
Les històries veïnals sempre tenen noms i cognoms que moltes vegades caiguts en l’oblit. El que moltes vegades passa, sobretot al segle XX, és que aquests noms i cognoms són encara més oblidats en el cas de les dones. No serà pas el cas de Teresa Escoda Badia (1940-2022), cofundadora de l’Associació de Veïns Juroca i vicepresidenta de l’Associació de Veïns de Sant Josep Obrer entre 1976 i 1984. Una història que les historiadores Carme Puyol i Isabel Martínez van decidir treure a la llum en la publicació Dones referents de Reus.
«El seu pare era artesà, prioratí, i marxa a Barcelona a buscar-se la vida i allí és on coneix a la seva esposa durant la Segona República», explica Puyol. «Ell era un obrer, amb molta consciència de classe, i ella era de la CNT. Així que hi ha un substrat familiar i ideològic important», afegeix. Amb 23 anys Escoda es casa amb Josep Gutiérrez, un home catalanista i d’esquerres. «Ells van viure a Mollet del Vallès i a Montmeló, on hi havia un gruix important de població obrera i immigrant en ple franquisme», apunta.
Un context que marca profundament la manera de pensar i actuar d’Escoda, que arriba a Reus l’any 1976 i obra una botiga d’antiguitats a la carretera de Salou: «Estaven ubicats al barri de Parcel·les Cases, un espai on l’any 76 estava tot per fer. En aquella època els barris no eren una prioritat per l’administració», comenta la historiadora. Ara bé, la reivindicació veïnal més important dels ciutadans de la zona era el tancament del barranc de l’Escorial: «Hi havia aigües residuals, vessaments industrials incontrolats i rates i els nens hi anaven a jugar. Era un perill sanitari».
Fotografia d'un cartell anunciant la protesta per reivindicar el tancament del barranc de l'Escorial.
«Aleshores, pensen que és necessari organitzar-se per millorar la vida del barri i creen l’Associació de Veïns del barri Juroca, on participa Escoda». Amb Teresa Escoda com a coorganitzadora, es convoca una manifestació per reclamar que el barranc de l’Escorial sigui sanejat i cobert el 8 d’octubre de 1977. «Era una situació molt delicada, en què el règim de Franco encara lluitava per mantenir-se en el poder i la premsa de l’època afirmava que fins a 400 persones van assistir», destaca. Una de les filles d’Escoda recorda que «van fer una rata d’uns 2 metres i mig, amb una estructura de fusta i la coberta amb paper i ho portaven els nens. Com una Cucafera».
Desgraciadament, el marit de Teresa Escoda perd la vida en un accident de trànsit l’any 1978 i ella es veu obligada a traslladar-se al barri Sant Josep Obrer. «Allí torna a aplicar les seves capacitats per organitzar al barri i incentiva als veïns a crear l’Associació de Veïns de Sant Josep Obrer», reivindica Carme Puyol. No obstant això, després d’unes eleccions per la presidència de l’entitat que, presumptament, hauria guanyat ella, se la «convida» a ser vicepresidenta: «Allí nota que se la discriminava com a dona i després va notar que se la tenia poc en compte. Tot això la va desencisar molt».
Així i tot, Escoda manté el seu caràcter resilient i, tot i que acaba abandonant la lluita veïnal, entra a treballar a l’Institut Pere Mata de Reus com a cuidadora i comença a formar-se, havent de desplaçar-se tres dies a la setmana a Barcelona. «No era gens comú que una dona, i a més amb la seva edat, es formés en aquella època». Un cop jubilada, va fer vida entre Reus i la Vilella Alta, fins a la seva mort.
