Joan Domènech: «La medicina pot fer moltes coses, però, a vegades, els valors de la gent són diferents, i això causa conflictes»

Què és el Comitè d’Ètica Assistencial?

«És un grup de persones interessades en la conjuntura entre què podem fer des del punt de vista assistencial i el de l’ésser humà. La medicina actual pot fer molta cosa, però, a vegades, els valors de les persones, el que pensen, els seus sentiments, són diferents. El que intentem és reflexionar, pensar, ajudar els professionals en casos de dubte, debat o conflicte».

Entren en contradicció les dues mirades?

«Més que en contradicció, a vegades entren en conflicte. Des del punt de vista tècnic, pots fer molta cosa, pots allargar les situacions de la gent, però des de la mirada humana, potser no és la vida que volia la persona. Hem d’ajuntar les dues coses per trobar la millor solució possible».

En quins casos ha d’intervenir el comitè?

«El comitè d’ètica participa bàsicament en qüestions del principi i el final de la vida. Quan sorgeixen els conflictes, el comitè pot ajudar, però mai decidir. Ajudem els professionals i els pacients a posar damunt la taula diverses opcions, algunes que potser no s’havien plantejat. El que diem és ‘parlem-ne’. Parlem amb un mètode, emprem una manera d’analitzar els temes. Mirem tots els factors, no solament la malaltia, sinó què penses com a persones, què volies ser, el teu procés de vida, el document de voluntats anticipades, etcètera».

Ha canviat molt la manera de treballar?

«Ha canviat la medicina, ha canviat l’assistència i ha canviat la gent. Cada vegada és més autònoma i ha de ser així. La gent té més clar què vol, ens demana que li proposem i li expliquem els pros i contres, per valorar què farà i què no. La decisió la pren la persona. Si no hi ha consentiment, no pots obligar ningú. Les persones tenen dret a decidir sobre la seva vida i el seu cos. Nosaltres hem d’ajudar a prendre una decisió consensuada i que sigui la millor possible».

En situacions complicades, es tendeix a pensar en el blanc i el negre, però la realitat és més complexa.

«Les caixes tancades no existeixen, així com tampoc una paleta amb només blanc i negre. La paleta és de grisos. El comitè busca aquesta cadència de grisos. Impulsa una reflexió, aturar el moment, donar una volta a la situació, reconsiderar i tornar a plantejar. No solament des del punt de vista assistencial, sinó també té en compte la vida social, personal, familiar, la biografia... Per això, els documents de voluntats anticipades són fantàstics i, a vegades, bàsics per prendre decisions».

Què són?

«Són una mostra per escrit dels meus pensaments per al moment que no sigui competent. És a dir, quan no pugui prendre decisions sobre la meva salut i el meu cos, què vull que em facin o què no».

Preval la voluntat anticipada?

«Ha de prevaldre la voluntat anticipada, sí».

Per què és important?

«Perquè ens ajuda als professionals assistencials i a les famílies en situacions de conflicte».

Com s’activa el comitè?

«Tenim diverses possibilitats. Tenim reunions bimensuals. Si hi ha algun cas important, podem activar-nos en 48 o 72 hores. A més, tenim una consulta de bioètica setmanal. Cal destacar que dins del comitè hi ha pediatres, cirurgians, internistes, infermers, etcètera, així que, en situacions molt greus, ens activem directament. Els valors, les creences, la família, la multiculturalitat, tot això participa en el que es decidirà».

La religió també influeix.

«És el cas dels testimonis de Jehovà i les transferències de sang, però també afecten la cultura o on has nascut. En els últims 50 anys, els professionals assistencials hem adquirit una capacitat impressionant de fer un munt de coses perquè la vida sigui diferent, però potser arriba un moment que les persones prioritzen els seus valors. Les persones som el que som, hi ha dret a l’autonomia, cadascú ha decidit com vol viure, i aquest ha de ser un tema respectat. Això a vegades pot crear alguna mena de conflicte i, per això, participem nosaltres. L’altre valor dels comitès és donar educació».

La decisió final a qui pertoca?

«Les decisions sempre són del pacient. Nosaltres anem a seure i a parlar, perquè, a vegades, així descobrim aspectes de la història biogràfica que ajuden a entendre les situacions, com que algú rebutgi un tractament perquè a la seva mare li van aplicar i va patir. Parlem-ne».

Ja no parlem de creences o cultura.

«Sinó d’antecedents. Poses totes les opcions damunt la taula i ajudes a arribar a un acord, però l’autonomia, la decisió del pacient, ha de ser respectada».