Víctor Sentís: «Ha canviat la percepció de la malaltia. La gent s'informa abans d'anar al metge»

Com ha estat la decisió de jubilar-te?

«Arriba un moment que toca parar i deixar pas als altres i també tinc moltes més inquietuds que m’agrada dedicar-me. L’any passat vaig fer els 65 anys i vam decidir prolongar un any més la feina, ara he fet els 66 i ja era hora».

T’inquieta jubilar-te?

«Sí. No el fet de deixar-ho, sinó que acabes portant molts pacients i n’hi ha que es compliquen, s’allarguen i estableixes una relació important. Així que transmetre la informació i sensibilitats al company que ara s’encarregarà em costa molt, perquè són uns quants i per mi és important».

Com vas començar en la professió? Has estat sempre al Sant Joan de Reus.

«Sí, jo havia treballat d’electricista i fontaner i vaig començar Medicina. Durant la carrera ho vaig estar compaginant fins al sisè any, que vaig haver de deixar de treballar d’electricista perquè començava l’especialització. Aleshores tenies l’opció de presentar-te a una oposició i anar allà on et toqués, però amb un lloc com a Reus, que estaven jerarquitzant l’hospital i que era la primera promoció, el més fàcil era enganxar-te aquí. Vaig començar aquí i estava tot per fer».

Vas introduir les artroscòpies de genoll a Reus.

«Sí. Recordo les primeres artroscòpies, que és introduir un sistema òptic dins d’un genoll, maluc o espatlla, per poder veure el que hi ha dins i reparar coses sense fer incisions. Aleshores, les primeres que vam fer van ser amb una òptica i directament posant l’ull, això tenia una complicació molt important que eren les infeccions. Aleshores, els japonesos havien començat a utilitzar sistemes òptics amb una càmera acoblada i podies observar amb una distància. Així que l’any 1989, després de la meva jornada laboral aquí, agafava el cotxe i anava a la Clínica Tres Torres a Barcelona per aprendre a fer artroscòpies fins a les 10 o les 11 de la nit. Al cap d’un temps ja les vaig estar fent aquí. No crec que sigui un gran mèrit, ja que, al cap i a la fi, algú ho havia de fer».

Sabies que volies dedicar-te a ser metge? Especialment a traumatologia.

Compromís«Em costa deixar-ho pels pacients, alguns fa molt de temps que els porto»

«El martell i l’escarpa les feia servir de normal, treballava d’electricista així que em sentia còmode! Tenia clar que volia estudiar alguna cosa sobre ciències de la salut i vaig tenir l’oportunitat de compaginar-ho, perquè a casa no hi havia el nivell econòmic. Quan vaig començar aquí hi havia un director mèdic que em coneixia perquè li havia reformat la cuina».

Com ha canviat la professió?

«Sobretot ha canviat la percepció de la malaltia per part del pacient. Des que ha sortit Internet i la gent s’informa canvia molt la relació amb el metge, perquè la gent quan va a la consulta ja sospita què li passa, en aquell moment era tot més paternalista. També les tècniques quirúrgiques han evolucionat moltíssim, però hem hagut de resistir a la tirania de les cases comercials. Hi ha hagut moments en què algun invent que ha estat molt potenciat per interessos econòmics i ha estat una cosa que, com a professionals, hem hagut de ser molt curosos, perquè hi ha hagut casos desastrosos. En la meva especialitat, hi ha hagut tipologies d’implants que després s’ha demostrat que no aguantaven».

Recordes el dia del trasllat a l’actual hospital?

«I tant, plovia. Vam donar d’alta a tots els pacients que vam poder i els que no se’ls va tenir cuidats, es va muntar una passarel·la per les ambulàncies al carrer Sant Joan i jo vaig tenir la missió de ser l’últim que va abandonar el servei. Em vaig quedar mentre els altres anaven rebent al nou hospital els pacients i vaig anar revisant habitació per habitació si s’havien deixat alguna cosa».

Com va ser el canvi d’hospital?

«No hi ha punt de comparació, com a espai de treball vam guanyar moltíssim. És cert que vam perdre cohesió, perquè abans teníem tots molta relació perquè estàvem molt a prop. Allà estem molt compartimentats i si vols parlar amb algú l’has d’anar a buscar o no el veus».

Alguna anècdota que t’hagi marcat?

«Moltes. Hi ha anècdotes de riure, però també hi ha de decisions complicades. Recordo un pacient que va tenir un accident de trànsit i un peu va quedar fet pols. Quan va arribar era un monyó ensangonat i el Miralles em deia que l’amputés. L’home ho escoltava i em mirava als ulls com suplicant que no li tallés el peu. Vaig decidir que, tot i que l’articulació del turmell era impossible recuperar, podíem resguardar el peu i que fos funcional per caminar. No sé quantes vegades el vaig operar, però ha funcionat i aquest home encara el veig».