Reus recorda les víctimes de l'Holocaust

Mai més. Va ser el concepte més repetit de la tarda: mai més s’ha de repetir un episodi tan negre de la història de la humanitat com va ser l’Holocaust; un episodi en què, precisament, la humanitat va mancar i en què es van intentar deshumanitzar milers i milions de persones, recloses en un gèlid número. El nazisme no cercava únicament l’extermini de vides, sinó també de la memòria. Avui dia, però, el crit de mai més continua vigent i és «més que necessari». Gaza, Ucraïna, els discursos d’odi. «El mai més malauradament no hem aconseguit que sigui present», asseverà la regidora de Bon Govern, Transparència i Participació, Montserrat Flores, en l’acte d’homenatge i record a les víctimes de l’Holocaust, coincidint amb l’alliberament del camp d’Auschwitz-Birkenau.

Fins al moment, s’han localitzat 36 deportats de Reus, i els seus noms i cognoms van ser llegits i recordats per alumnat d’institut. «Quan recordem el que va passar als camps de concentració i la humiliació a què volien portar les persones, esborrant la seva identitat i posant un número al seu braç, el que volem fer humilment és reivindicar que aquestes persones tenien nom, cognoms, una història, una vida», relatà l’alcaldessa de la ciutat, Sandra Guaita.

MÉS QUE UN NÚMEROLa recerca ha permès restablir la història i memòria dels deportats

L’Arxiu Municipal i l’historiador Joan Navais han compilat la seva informació personal per dignificar les seves vides i evitar que caiguin en l’oblit. És el cas de Joan Moncusí Pellicé. Nascut el 1905, fou assassinat a Gusen el novembre del 1941. «Sempre havíem sabut que existia en Joan Moncusí Pellicé, el seu nom i que havia mort a Gusen, però durant molts anys la seva història havia quedat incompleta», explicaren els seus familiars. El seu germà, per por, no en volia parlar. El silenci va deixar una memòria trencada que, ara, s’ha pogut restablir. «Avui, el nom Joan Moncusí Pellicé no és només una absència; és memòria i també és dignitat», clamava la família.

Abans d’acabar l’acte, el pres 31.236, immers en el seu últim recorregut en tren, cercant un bri d’aire i una gota d’aigua, afirmava que mai havia sentit plorar tant com l’últim any. Una mare lamentava la mort dels seus dos fills als camps de concentració, 6.592 i 6.593, o, millor dit, Joan i Pere. «El cos aguanta, però l’ànima va marxar amb vosaltres; és el món a l’inrevés», clamava. Joan —un altre— va ser deportat deixant enrere una dona embarassada, qui va haver de viure reclosa en la clandestinitat. Eren tres escenes representades per la companyia de teatre La Gata Borda, inspirades en les vides dels deportats pel terror nazi. L’espectacle complet, titulat Escoltar el fum, es representarà els dies 7 i 8 de febrer al Teatre Bartrina.