Toni Aira: «El polític no és exactament com el veiem, interpreta un rol, com un docent a l'aula»

Què explicarà?

«Fa molts anys que treballo en la comunicació de la política. M’interessa donar una explicació a per què comuniquen d’una manera determinada i per què se'n surten. Això ocorre des de l’antiguitat. Potser d’una altra forma, però no en el fons».

Vivim en un món molt més digital.

«Hem reduït la lectura i hem canviat el pensar pel mirar. Siguem conscients que les imatges poden canviar el món i, de fet, ho fan. Jo el que intento dir és, ja que això passa, per què no intentar ajudar a no lliurar-se acríticament al que et venen? Faig una repassada d’experiències d’èxit de punta a punta del planeta. Podem pensar que és cosa dels populistes, dels ultres de la dreta, dels Estats Units... No. Poso exemples que van des de Pedro Sánchez a Ayuso, passant per Milei, Meloni, Trump, Boric, Maduro, Xi Jinping, la reialesa britànica o Sheinbaum. El ventall geogràfic és molt variat, i també l’ideològic. Hi ha homes i dones. No hi ha una distinció real a l’hora d’explicar com el poder fixa unes imatges per moure audiències».

Parla de mites. Ens traslladem a l’Antiga Grècia?

«Antiga Grècia, contigo empezó todo. A Grècia hi ha el bressol de la societat occidental. Als mites grecs apareixen figures que eren construccions. Qui construïa aquests personatges que protagonitzaven serials espectaculars? Ho feien uns senyors al servei del poder, per fixar unes històries perquè projectessin a la gent el model d’home, de dona, de societat, a què havies d’aspirar. Ho feien de manera atractiva, no administrativa».

I avui dia?

«Avui dia es construeix el món sobretot amb imatges, a través de les pantalles, com la motoserra de Milei, la gorra de Donald Trump o el Peugeot de Pedro Sánchez. Són imatges d’impacte. Els personatges passaran, però aquestes experiències quedaran, perquè han estat l’explicació d’un èxit en un moment determinat. Aquestes imatges, de fons, tenen un relat que té les seves arrels en els esquemes d’històries que funcionaven a l’Antiga Grècia. Es tracta d’entrenar la mirada de la gent, que siguem una mica menys vulnerables».

Aleshores sempre veiem el polític rere una màscara?

Màscara«Tothom pot ser constructor de mites, tots ho fem; a les xarxes, més»

«La política sempre té una part important de representació, però tots ho apliquem. Ara explico les coses d’una manera determinada perquè parlo amb un periodista. Si li expliqués a la meva mare, ho faria diferent. I als alumnes, d’una altra forma. Menteixo a classe? No, només adapto el llenguatge, el to... És una tasca d’adaptació. La política també ho fa. El líder no és el que veiem exactament. Estan interpretant un rol de lideratge, com un docent treballa el seu rol a l’aula, però no actua així a casa. D’entrada, la idea de la interpretació no ha de ser necessàriament dolenta. La qüestió és la sobreactuació en què cauen avui dia molts polítics i que molta gent els cregui acríticament».

Tots tenim màscara?

«Tothom pot ser constructor de mites. Tots ho fem bastant. A les xarxes socials, cada vegada més. Quan la gent penja una selfie amb els amics o un vídeo a TikTok està representant. En aquell moment, està venent una imatge. La idea és agradar, emocionar, no deixar indiferent. Aquesta construcció la fem de manera intuïtiva. El poder també ho fa. La idea és mostrar les intencions que hi ha al darrere perquè puguis decidir conscientment, no només empès pel ganxo de les imatges».

On és la línia entre la mentida i el mite?

«Que sàpigues explicar una història no vol dir que menteixis. La construcció de mites moderns implica la construcció d’històries que la gent entengui. Això és positiu. Arribes molt millor a la gent generant una anècdota amb què s’identifiqui el personatge que no pas amb números freds o amb el llenguatge administratiu. La idea de no em vinguis amb històries és mentida. Sí que volem històries, però que siguin bones, útils i aportin alguna cosa. Això no vol dir mentir. El problema que tenim és que part de l’espectre polític ha pensat que té la raó i la puresa i que amb això en tenia prou, i l’altra banda s’ha dedicat a fer arribar bé el seu missatge».

Com es comunica bé?

«Hi ha dos elements clau en la comunicació: l’estratègia i l’autenticitat. No pots esperar que per obrir la boca i pensar que tens la raó triomfaràs. Has de saber explicar-ho, saber amb què comptes, a qui ho expliques, amb quin objectiu ho fas i amb quins canals. Necessites una estratègia. La segona part és que la gent t’ha de percebre com a autèntic, creïble; has de ser coherent entre el que dius i el que fas, o entre el que es percep que ets i què dius».