Josep Gabriel Lluís: «Cada vegada el món és més complex i l'institut acaba sent un reflex»

Com arribes al moment de la jubilació?

«Sempre dic que hi ha dos sentiments. Per una banda, tinc 60 anys que això sempre impressiona, i per l’altre content i satisfet d’haver treballat d’una cosa que m’agrada. Arribo gens cremat, però em fa il·lusió passar a fer altres coses i a descansar. Em sento en forma per continuar, però també està bé descansar i dedicar-te a altres coses».

Sempre havies sabut que volies dedicar-te a l’ensenyament?

«Des dels 15 o 16 anys ho tenia molt clar. A més, jo soc professor de filologia clàssica, de llatí i grec, les sortides pràcticament es limiten a l’educació. I des de petit m’agradava, em dedicava a donar repàs i em sentia bé. A mi m’agrada molt explicar, però sobretot la meva matèria. Explicar el que a mi m’apassiona m’encanta i crec que ens passa a tots».

I quan vas començar professionalment?

«Des dels 23 anys. Vaig acabar la carrera de Filologia clàssica, i a l’any següent ja vaig aprovar les oposicions».

I on vas començar?

«Vaig començar a l’Ametlla de Mar, que vaig ser director també del 96 al 2000, i al 2000 vaig aterrar al Baix Camp».

Han estat 25 anys a l’Institut Baix Camp, 14 d’ells com a director

«Sí. 6 de cap d’estudis, del 2005 al 2011, i del 2011 fins al 2025 com a director».

Vas implicar-te en l’equip directiu molt ràpidament

«Ja venia d’un centre on havia assumit el càrrec de director, però jo soc de Reus i quan va sortir una plaça a Reus la vaig agafar. Jo estava molt bé allà, però ara podia venir caminant a treballar».

Prefereixes fer de professor o de director?

«Ser professor. A mi el que m’encanta és explicar les meves matèries. Ara bé, pel meu caràcter dinàmic, actiu, que m’agrada agafar el lideratge perquè em motiva ser director. Però explicar en una classe el que a mí m’agrada és el que més em satisfà».

Cal que a un professor l’apassioni allò que ha d’ensenyar?

«És fonamental. Pots explicar una cosa que no t’agrada, però aleshores no ho transmetràs igual. Tots hem tingut professors que ens han marcat i segur que era una persona que explicava amb passió. I això no és una cosa que passa amb els professors, sinó amb qualsevol persona a peu de carrer».

T’apassionava des de ben jove la filologia clàssica i els romans?

«Ho vaig descobrir a l’institut. Una cosa que sempre m’ha agradat és que el llatí és la base en les lletres, on pivota tot des d’un punt de vista lingüístic per nosaltres».

Una pregunta que els joves normalment fan als seus professors és la de: «I a mi això, de què em servirà?». Te l’han fet molt?

«És molt típic. Jo de broma sempre els dic que no sé si els servirà, però a mi em serveix per guanyar-me la vida. Parlant seriosament, potser quan ets jove no ho acabes d’entendre, però amb el temps s’adonen que la nostra herència és grecollatina, moltes vegades desconeguda. Conèixer les nostres arrels ens permet saber millor què som».

Com definiries la tasca d’un director?

«És molt complex. Com a director tens el repte d’aplicar les polítiques educatives del Departament i un dels principals problemes és que el Departament és massa variable. He estat 14 anys de director i he vist passar 6 o 7 directors de serveis territorials, això no és normal. Fins que en aquest país no es posin d’acord a fer un pla d’educació, sigui quin sigui, amb una visió de 10 o 15 anys, i ja veurem si funciona o no, les coses seran difícils. De vegades els directors ens trobem que hem d’aplicar coses que en qüestió de 2 anys canvien».

Els canvis de colors acaben sent un problema?

«No ho haurien de ser. Fan estratègies a quatre anys vista i per les raons que sigui aquell partit polític salta pels aires i també el que ha fet. Això en el món de l’educació i en el de la sanitat crec que no hauria de ser així i s’haurien d’establir uns consensos mínims».

En quins aspectes afecten aquestes polítiques al centre?

«La forma d’explicar i altres qüestions que acaben afectant la qualitat educativa. Potser l’alumne no serà conscient, però anem d’un costat a l’altre. També hi ha el tema dels recursos. Està molt bé dissenyar polítiques educatives, però si no hi ha una memòria econòmica que els acompanyi no serveix de res. Per exemple, la inclusió és fantàstica i en soc un ferm defensor, però si vols inclusió necessitaràs recursos o no donaràs el servei adequat».

Parlem d’inclusió en uns anys de forta arribada de famílies de fora. Com ho afronteu els instituts?

«Els professors acabem assumint coses per les quals no estem prou preparats. Sobretot els de secundària, que són llicenciats en química o català, però no són psicòlegs. Aquí fem el que podem i el que necessitem són més recursos. Crec que tothom en el món educatiu està totalment a favor que tothom estigui integrat en el sistema, però com més recursos tens, millor treballes. I cada vegada el món és més complex i l’institut acaba sent un reflex del que passa fora, si el món és complex, nosaltres ho rebem dins».

Ha canviat molt el sistema educatiu des que vas començar a ara?

«La LOGSE va ser un abans i un després. Abans hi havia molta gent que estava fora del sistema i hi havia allò de què els que servien, cap a Batxillerat, i els que no, cap a FP. La LOGSE va començar a canviar l’ecosistema que encara s’ha anat complicant més. Aquí a l’Institut Baix Camp tenim 1.800 alumnes entre ESO, Batxillerat, grau mitjà i superior. Això és més gran que un poble».

Fa un temps es parlava bastant malament de les FP en comparació de les carreres universitàries. Està canviant?

«Sí, està canviant força. La gent s’ha adonat que pots fer un grau superior i estar més buscat que algunes carreres universitàries, i a més amb feines molt dignes i amb bons sous. Al cap i a la fi, una empresa necessitarà un enginyer, però després potser necessita 10 tècnics superiors per sota».