El modernisme, més enllà dels edificis

Quan hom pensa en el modernisme, se li apareixen a la ment edificis de formes sinuoses i obres magnànimes. Això no obstant, anava molt més enllà de l’arquitectura. El Centre de Lectura va programar unes jornades per tenir una mirada global del tombant del segle XX, des de la literatura a l’art. L’última sessió girava entorn de la base que ho sustentava —i ho sustenta— tot: la societat. Si el modernisme era un moviment estètic, també es van viure uns moviments socials i polítics que volien «empoderar el país i la ciutat». «Es parla molt del caràcter progressista de Reus i, amb els anys del modernisme, és molt visible», reflexiona l’historiador Joan Navais.

Al voltant de l’any 1900, Reus, que ja venia d’una tradició liberal i heterodoxa, va esdevenir un dels focus polítics del país i, alhora, un espai urbà de confrontació de col·lectius i moviments que va viure’s a les urnes, però també a la premsa, la cultura i els carrers. «En els anys del modernisme, la ciutat es va convertir en un dels principals laboratoris socials i polítics del país», afirma Navais. L’historiador parla de les idees obreristes, republicanes i catalanistes, que pretenien trencar l’statu quo de la restauració borbònica i l’estat monàrquic, capitalista i centralista.

Malgrat que les primeres societats obreres a Reus es van fundar a mitjan segle XIX, van guanyar molta més força al tombant del segle, un fet «gens estrany si tenim en compte les terribles condicions de vida i treball de la classe treballadora, que havien millorat ben poc». «Si oblidem les condicions pèssimes de l’època, no podem entendre la conflictivitat de la ciutat», explica Navais. Amb unes jornades extenuats que podien arribar a les 11 hores, salaris molt justos, les dones amb sous encara més minsos, la insalubritat dels espais industrials i l’explotació infantil —un 15% de la plantilla a les fàbriques eren menors de 15 anys—, les condicions van radicalitzar-se en conflictes socials i l’antagonisme de classes. Derivaren en dues vagues generals, el 1902 i el 1903. La primera va allargar-se una setmana. La segona assolí la dotzena de dies. Els escassos èxits —com la declaració com a dies festius de l’1 de maig, el 29 de juny i el 25 de desembre— provocaren la desorganització de les associacions obreres.

Reus fou una de les capitals republicanes de l’Estat, entès com una manera de concebre el món i les relacions humanes, per exemple, introduint el laïcisme —hi hagué republicans que, durant la Setmana Santa, organitzaven banquets, menjaven carn i llançaven els ossos al pas de les processons— i impulsant el lliure pensament. Amb la presència de grups més moderats i altres més radicals i combatius, els ideals republicans van arrelar gràcies a la intensa activitat cultural i social de què s’acompanyaven.

Pau Font de Rubinat, qui acabaria sent alcalde i penjaria la senyera al Campanar, i Bernat Torroja van ser les cares més visibles del projecte catalanista. Buscaven fer créixer el sentiment catalanista i la presència de les seves idees, com el foment de la llengua, la història i els costums del país.

El sector conservador també passaria a l’ofensiva a finals del segle XIX, organitzant-se socialment i política.