Un tastet del 1900: faves ofegades, escudella i un titot

Para-sòl en mà, una dama guaitava la botiga de Cal Navàs. Presumida, lluïa un vestit de tons zebra. Entre mirada i ullada, sentí crits a la plaça de la Constitució: «Vinguin, vinguin!». A la parada de la verdura, els venedors oferien als clients el seu millor gènere, quan, de sobte, dos minyons d’extramurs s’hi plantaren. «Un titot, si us plau», demanaren. «Titot seràs tu!», reberen de resposta. La confusió es feu evident. Els paradistes, ofesos, se sentiren insultats. «Un titot és un carallot», explicaven, davant l’estupefacció dels joves. Fins que algú va treure’n l’entrellat: «Un titot és un pavo, un gall dindi!». Enmig de l’enrenou, els obrers s’afanyaven per enllestir les seves pancartes. Hi havia una manifestació convocada i era l’hora de fer sentir la seva veu.

Aquesta va ser, només, una de les escenes que s’han viscut aquest cap de setmana a Reus. Amorosa del seu passat, la ciutadania no ha dubtat a pujar al DeLorean i transportar-se als tombants del 1900 per reviure l’època esplendorosa amb la tercera edició de la Festa Modernista; una commemoració que tenia com a eix vertebrador la gastronomia.

Lluny de la bullícia, Tecla i el seu marit baixaven el carrer de Llovera. «Tot és estrany», clamava ella. No parava de donar-li voltes. Quelcom no encaixava. «Ho dieu per l’olor? És normal, aquesta ciutat no està banyada per la salabror de la mar com la nostra ciutat pescadora i marinera», responia ell, cofoi. «Si ho dius per la pudor del voltant de la Catedral...», bufava Tecla. El seu criat també se n’havia adonat. La dama tarragonina estava embadalida pels guarniments de les façanes. «No em semblaria malament que ens fessin una casa com aquestes», somiava. El seu marit discrepava. No era, només, qüestió d’estètica. «Potser les coses no ens van tan bé com semblen i ens haurem de quedar a viure aquí perquè no ens coneix ningú», reconeixia finalment. No s’havia adonat que sols no ho estaven. «Ara ja sé què és la cosa estranya: tota aquesta gent que ens mira», avançava Tecla. «Segur que no els deveu diners, senyor?», rematava el criat.

Davant del Gran Hotel de París, els nins s’entretenien amb jocs de fusta i Robert i la seva dona discutien. Ell volia unes faves ofegades per celebrar el seu aniversari. Ella requeria menjar més refinat. Robert se sincerava: era menys feliç des que faltaven les faves al seu menú. Amb l’escudella preparada, Cori i Anna servien als seus comensals davant la Casa Rull. Per a en Dani, «l’esprimatxat que només menja herba», havien reservat un plat de patata i bajoca. No menja carn, ni beu, ni fuma; després d’escoltar Jaume Santiveri al Centre de Lectura, ha decidit esdevenir vegetarià. Els seus companys a les vinyes dubtaven de la seva sanitat. «Jo el tinc al costat i penca com un més; potser no és cap ximpleria», admetia una. «Jo, sense vi i botifarra, no puc viure», reconeixia un altre.