El testimoni d'un reusenc amb malaltia crònica: «Que no em quedin opcions em fa demanar l’eutanàsia»

Pere Puig té 54 anys. Veí de Reus, pateix «una malaltia greu i crònica que els metges no poden tractar perquè tinc intolerància a quinze fàrmacs diferents; les meves patologies no tenen solució mèdica». «Estic impossibilitat per fer qualsevol mena de tasca quotidiana: no puc netejar, cuinar, ni fer res», assenyala. «Estic en un punt límit, la meva situació vital és insuportable», comparteix. El patiment constant i la manca de tractaments efectius van portar-lo a sol·licitar el dret a morir dignament en dues ocasions. Va ser refusat. Tampoc se li han concedit cures pal·liatives per alleugerir la càrrega. «He trucat a totes les portes que havia de trucar», apunta.

La llei orgànica de regulació de l’eutanàsia concreta que tenen dret a sol·licitar l’ajuda per morir les persones que sofreixin «una malaltia greu o incurable» o bé «un patiment greu, crònic i impossibilitant». La Comissió de Garantia i Avaluació de Catalunya (CGAC) va analitzar la reclamació de Puig davant la segona negativa. L’òrgan «no posa en dubte el patiment psíquic i insuportable que manifesta el reclamant, i que sent que la seva vida no es digna en aquests moments». Amb tot, conclou que «el reclamant té un patiment greu i crònic, però aquest no és impossibilitant», que «no produeix limitacions sobre la seva autonomia física ni de les activitats de la vida diària que faci que no pugui valdre’s per si mateix» i que «no presenta una malaltia que tingui un pronòstic de vida limitat». En conseqüència, «no compleix amb els requisits de context eutanàsic».

«He trucat a totes les portes i me les han tancat als morros. No hi ha solució. Què se suposa que he de fer?», es pregunta Puig, que comenta que, per exemple, necessita ajuda per dutxar-se o per posar-se dempeus. «Tinc 54 anys i sembla que en tingui 90, el deteriorament físic és brutal», diu. La resposta va arribar el març del present 2025 i «jo segueixo empitjorant». «Jo compleixo els criteris per a l’eutanàsia, és així», considera.

El seu periple va començar el 1997. «Des d’aleshores, m’han diagnosticat un munt de coses que després han desdiagnosticat, no saben què em passa», explica. La CGAC atribueix el diagnòstic principal a un trastorn de personalitat amb trets obsessius, però el veí de Reus reclama que «no ens quadrava a ningú». No hi ha una explicació clara del perquè del seu malestar. «No saben què em passa», reitera.

El 2006, se li va decretar un grau de disminució del 68%, arran d’un trastorn límit de la personalitat i un trastorn obsessivocompulsiu «que després em van desdiagnosticar». El 2012, els símptomes es van agreujar i, el 2023, van convertir-se en insofribles. «Fa gairebé tres anys que passo tot el dia al llit, amb ansietat les 24 hores, atacs de pànic diaris, nul·la activitat física i social, agorafòbia greu, pèrdua de massa muscular, gairebé no em puc mantenir dempeus, dolor crònic...», menciona.

Puig explica que ha arribat a demanar l’alta mèdica del seguiment perquè «senzillament s’han acabat totes les opcions». «L’única opció que em donaven de tractament era anar unes hores al matí a un hospital de dia, però no em puc desplaçar perquè tinc agorafòbia i ansietat severa, i no em poden medicar», relata. «He fet tractaments amb medicacions molt bèsties, però m’han arribat a hospitalitzar per intolerància; ho he intentat absolutament tot i no hi ha manera», declara. «El fet que no em quedin opcions és el que em fa demanar l’eutanàsia», conclou.

Davant d’aquesta situació, va sol·licitar derivació a cures pal·liatives i atenció domiciliària, però les seves peticions tampoc es van acceptar, afirma. «Si em denegues l’eutanàsia, per què em negues cures pal·liatives? És un peix que es mossega la cua. Quina solució tinc?», lamenta.

Contactada al respecte, l’associació Dret a Morir Dignament es mostra oberta a escoltar el cas de Puig i assessorar-lo i acompanyar-lo en conseqüència.