Diari Més

Espectacle

Per Sant Esteve, canelons i lluita lliure

Reus fou escenari de vetllades de ‘pressing catch’ a la segona meitat del segle XX

Cartell i exhibició de lluita lliure a Reus

Cartell i exhibició de lluita lliure a ReusCedida

Publicat per

Creat:

Actualitzat:

Etiquetes:

Era 26 de desembre de 1975: Diada de Sant Esteve. Abans de reunir-se amb la família i degustar els canelons, els reusencs tenien una cita ineludible al Palau d’Esports del Reus Deportiu: la gran sessió matinal de lluita lliure. Luc Béjar, Joe Adell i Fred Turner competien al Torneig de Nadal. Completava el cartell Rocky Nelson. El Rey del Tornillo, en honor al seu moviment insígnia, havia arribat a l’Estat escassos mesos abans, provinent de Colòmbia. «Gairebé em detenen a Reus!», recorda amb 85 anys.

Era una època en què el pressing catch —com es coneixeria més endavant aquest esport-espectacle a Espanya— era un popular entreteniment. A la dècada del 1950, visqué el seu moment d’eclosió, amb el Gran Price barceloní i el Campo del Gas madrileny com a capitals de la seva pràctica. Al Teatre Bartrina, la Palma, el Velòdrom o el pavelló del Reus Deportiu es muntaren quadrilàters i, entre les dotze cordes, els gladiadors es batien en duel. Cap al 1970, romania la Diada de Sant Esteve: els lluitadors bregaven a Martorell o a Reus, pujaven al cotxe i conduïen cap a Lleida, on els esperava la sessió vespertina.

El lluitador Rocky Nelson

El lluitador Rocky NelsonMarc García/Sergi Peralta

Nelson recorda com, en el wrestling, nom amb què es coneix la disciplina en anglès, els competidors acostumen a interpretar personatges que s’alineen amb l’heroi i el malvat, amb els seus infinits matisos. Com a espectacle, se cerca la interacció amb el públic. Amb l’adrenalina a flor de pell, el Rey del Tornillo va dedicar, en el llunyà 1975, una botifarra a la graderia reusenca. La jugada no va sortir com esperava i la Guàrdia Civil va obligar-lo a baixar del quadrilàter i va imposar-li una multa de 30.000 pessetes, que va haver d’abonar l’empresari que l’havia contractat, no sense amenaçar el gladiador que hauria de retornar l’import. «Com m’ho vols cobrar? Si a Amèrica ens insultem amb els espectadors tota l’estona, però forma part de l’espectacle», reflexiona.

I és que la lluita lliure es caracteritza per la fusió entre l’esport i la ficció. Exigeix un esforç, les caigudes dolen, però hi ha un guió preestablert i cadascú interpreta el seu paper. Es crea un univers paral·lel en què «molta gent venia a desfogar-se». «Si tenies un problema a casa, anaves a l’espectacle, li deies al pobre lluitador tot el que no t’havies atrevit a dir abans i, després, li demanaves un autògraf i l’abraçaves», recorda.

Col·lecció de màscares de lluita lliure en miniatura de Rocky Nelson.

Col·lecció de màscares de lluita lliure en miniatura de Rocky Nelson.Marc García/Sergi Peralta

Per fortuna, la policia va deixar en llibertat Nelson i va poder arribar a temps a Lleida. Era el final de la temporada d’hivern. Fins a l’inici de les festes majors, l’activitat dequeia, a Espanya. Era aleshores que els més oportunistes viatjaven a països com Moçambic, Aràbia Saudita o Síria. Perquè sent lluitador, en un parell de nits, «guanyàvem el que li costava un mes a un obrer». El problema, però, era que no cotitzaven, i el colombià es trobà, amb 60 anys, amb una pensió que no li permetia viure. Va estar treballant a Renfe fins al 30 de desembre del 2024.

La lluita arribà a un clímax el 1990 amb les retransmissions televisives de WWF. En contrast, el panorama nacional ja havia desaparegut, tacat per un estigma d’agressivitat que s’introduí en paral·lel amb els nous governs democràtics. Per tornar a ressorgir, hauria d’esperar al nou mil·lenni.

Un llegat ben viu, però lluny d’aquí

Parlar de lluita lliure professional avui dia sembla enyorar el passat. L’època daurada nacional va quedar al segle XX, quan herois com Félix Lambán, Antonio Posa, Hércules Cortés o Óscar ‘Crusher’ Verdú van conquerir el món. Les principals sales han caigut en l’oblit i en la demolició i, amb el nou mil·lenni, la seva història sembla haver-se esfumat. Regidors d’Esports de l’Ajuntament de Reus conserven en l’imaginari les vetllades dels 70, però, en els 2000, no en recorden cap en instal·lacions municipals, ni en col·laboració. Això no obstant, el pressing catch continua, i continua ben viu. El 2019, el madrileny Carlos Ruiz, conegut com a A-Kid o Axiom, es convertí en llegenda: és el primer lluitador espanyol a signar un contracte amb WWE, l’empresa estatunidenca que ha vist néixer estrelles de sobrada popularitat com Hulk Hogan, Rey Mysterio, John Cena i The Rock. Ara amb 28 anys, el vallecà ha alçat campionats i arribà a lluitar en el primer programa televisat que la companyia feu a Barcelona. Però la lluita no és un espectacle exclusivament americà. Abans de travessar l’oceà, Ruiz va formar-se a Madrid, a l’escola White Wolf Wrestling. S’havia presentat a les proves d’accés a les categories inferiors del Real Madrid de futbol, però el camí el portaria per una altra passió. En el present, són més d’una, i de dos, i de tres, les acadèmies que hi ha al territori espanyol. Amb Barcelona i València com a baluards més propers, ja no és una utopia voler pujar al quadrilàter i córrer entre les dotze cordes. Es tracta de centres que, a base d’esforç, han atret el talent necessari perquè els seus alumnes puguin aprendre dels millors. Si era una afició de nínxol, cada vegada hi ha més espanyols i catalans que han tingut l’ocasió d’agafar l’avió i anar a competir fora de les fronteres nacionals. Per al Camp de Tarragona, tot això queda, encara, molt llunyà. De xous n’hi ha a Barcelona, però l’època de les gires i els grans empresaris que va viure Rocky Nelson ha quedat enrere. Qui sap si, en un futur, algú s’anima a provar fortuna altre cop a Reus, Tarragona o els voltants. Potser, per Sant Esteve.
tracking