Reus, capital de l'avellana

A la segona meitat del segle XX, Reus era la capital estatal de l’exportació de fruita seca. No és un qualificatiu atzarós, ni anodí, ans al contrari. El 1982, el 57% de les ametlles que s’exportaven des d’Espanya provenien de la capital del Baix Camp. En el cas de l’avellana, el lideratge era suprem: un 99%. «I crec que l’1% que queda era un error», bromejava Albert Pujol. L’empresari va desgranar el boom del sector a la dècada del 1960, en una conferència pronunciada a la Llotja, en el marc del programa Temps d’Avellana.

La magnitud de l’eclosió va ser superba: d’avellana de Reus se’n venia des d’Argentina fins al Japó. Amb tot, Pujol va deixar clar, a l’inici de la seva intervenció, que «no vam inventar res». Reus ja era ciutat exportadora i, de fet, el domini del fruit sec va començar a finals del segle XIX, amb la crisi de la fil·loxera: els exportadors de vi passaren a ser comerciants d’avellana.

El 1936, la ciutat s’havia fet un nom en el camp, però la Guerra Civil ho va estroncar tot. Magatzems foren comissats i destruïts i no fou fins al final de les hostilitats que el govern insurgent va adonar-se que es trobava en un greu problema d’aïllament comercial. Els plans d’estabilització serviren per posar pegats, però no solucionaren el problema de base. «Continuava fent falta indústria i maquinària», analitzà l’empresari. Va ser en aquell moment que l’Estat va decidir promoure definitivament l’exportació: «Què ens sobra a Espanya? La fruita seca».

Abans del 1965, hi havia 25 empreses. Per facilitar els tràmits i la interlocució, es fomentà la unió de les companyies. Així es creà SOGEXSA. També s’aplicaren ajudes fiscals, com la desgravació fiscal del 6%, uns diners que s’havien de destinar a la millora i el creixement de les societats; financeres, amb una línia de crèdit preferent; comercials, amb els consolats i les ambaixades estant a disposició per obrir nous mercats i la interposició d’un crèdit per comprar avellanes a Espanya que garantia el cobrament...

La picaresca no tardà a brillar amb llum pròpia. Pagesos, corredors i exportadors especulaven amb la fruita seca, tot esperant el moment perfecte per vendre, en la cerca del preu més alt. També n’aplicaven a l’hora del mostreig, utilitzant l’enginy perquè la burxa sempre agafés les avellanes de recent collita.

La venda es va accelerar exponencialment. Es venia avellana de Reus de punta a punta del món i l’escenari tingué repercussions socials de primer ordre, amb la creació de molta mà d’obra i el desenvolupament de sectors com el del transport —es diu que Reus donava feina a un 80% del Port de Tarragona—, el plàstic o el cartró.

El 1982 fou el detonant. Una gota freda glaçà una gran part de la collita de fruita seca i, per cobrir la frenètica activitat, per pagar els crèdits i contractes a curt termini, es començà a cobrir el restant amb exportacions. Els bancs deixaren de confiar i s’entrà en un moment de col·lapse. La situació s’agreujà amb les negociacions d’Espanya per entrar a la Comunitat Econòmic Europea, que significà la pèrdua dels privilegis i una forta competència provinent de Turquia. La negreta romangué com a últim baluard, amb compradors molt fidels.