Un espai per igualar la balança

Un espai que uneix a tothom sota la mateixa quietud. Que iguala a homes i dones, a rics i pobres, a botxins i assassinats, a fidels i heretges en la balança. Sota la mirada de Cronos, Pare dels Déus, els assistents de la primera ronda de visites nocturnes al Cementiri General de Reus van accedir en un silenci més respectuós, fins i tot, que el que hi ha durant les hores diürnes. «Ja veus tu, esperem que després no ens quedem aquí tancats...», va esmentar un home en un xiuxiueig. En algunes ocasions, el contacte proper amb la mort treu la part més humorística d’alguns éssers humans.

En arribar, la solemne visió del Cementiri havia donat pas a la penombra de la nit, il·luminada per les espelmes enceses que creaven camins de llum enmig d’un silenci sepulcral. Del camí central, des del seu espai de repòs, va descendir un home, vestit amb una gavardina marronosa i altes botes. Amb una ullada ràpida va observar els rostres atònits dels presents i va notar que faltava algú. «Em sembla que no estem sols, si em volen acompanyar...», va dir, abans de dirigir-se cap a l’interior de l’edifici, al Mausoleu del General Prim que, davant la mirada de tots els presents, aparegué el mateix president observant la seva tomba amb ulls escèptics, acompanyat de la seva filla. «Isabel, filla, em podrien haver fet un espai més còmode!», es va queixar, ben fatxenda com era el general. «Però si van tardar dos anys per fer-la! Amb ferro i banyada d’argent i pesa 1.800 quilos! Aquesta gent de Reus et tenia bastant estima», va respondre la seva filla, en to conciliador.

Deixant de costat al general amb les seves apreciacions sobre el seu espai de repòs, l’home misteriós va retornar l’atenció als visitants d’aquella nit. «El meu germà i jo, Pere Sardà, vam fer molts duros amb el negoci de les diligències i vam ser diputats a Madrid. Ell al final va ser alcalde de Reus i tot», va començar explicant qui faria d’amfitrió aquella nit especial. Era ni més ni menys que Josep Sardà i Cailà, artífex i responsable de la creació del Cementiri General de Reus. «El meu germà i jo vam lluitar perquè no hi hagués diferències entre els vius, amb aquest cementiri volia que no hi hagués diferències entre els morts», va recordar Sardà, un desig que va ser respectat.

Amb la parsimoniosa i pacient guia de Sardà, els afortunats visitants van poder gaudir d’un recorregut que recordava a figures del passat reusenc i les seves històries. Van descobrir els clarobscurs de les arestes de les capelles i els mausoleus sota una llum única i van escoltar històries que tampoc són cosa del passat, sinó com el mateix cicle de la vida formen part del present i el futur de tots nosaltres. Però també van poder recordar aquells que ja no hi eren allí per molts motius; consumit per la grip, assassinat en un combat, mort sota la destrucció de les bombes. Una prova més que davant del judici final tots acabem sent un. I a Reus, també.