El dolor silenciós d'una abraçada intensa

Hi ha lluites que s’allarguen durant tota la vida i es viuen en absolut silenci. De vegades, el pitjor enemic és aquell que no identifiquem amb un nom i rostre i ens afecta en la nostra vida diària, empenyent-nos a creure erròniament que és culpa d’un mateix el seu patiment. És la situació que persones com la Roser Marquès, treballadora de l’Escola Cèlia Artiga de Reus, han patit durant tota la seva vida. Fa set anys li van diagnosticar fibromiàlgia, fatiga crònica i sensibilitat química múltiple, però fins aleshores ha estat un llarg camí. «Realment, no sé des de quan tinc aquestes malalties. Aleshores, persones com jo passem una llarga travessia pel desert d’un munt d’anys en què ens van fent proves que surten bé, però tu continues estant malament», explica la Roser. Malalties amb patologies com el dolor generalitzat, la sensació constant de fatiga o el malestar en respirar elements químics com colònies o el fum del tabac, però de vegades les conseqüències més doloroses són com ho viuen els pacients: «El fet que el teu fill et faci una abraçada i et faci mal, com s’entén? Sempre als nens els haig de dir que m’han de fer abraçades de peluix, no de goril·la, perquè el llindar del meu dolor és molt més elevat».

Però, per desgràcia, davant d’aquests perjudicis no sempre la societat respon amb comprensió i empatia. «Fins que jo no tinc una discapacitat acreditada alguns arriben a pensar que m’ho invento o que exagero. Si portés el braç enguixat no em farien carregar pes, però com que és una cosa invisible no es preocupen», lamenta. Fins i tot, davant d’aquesta situació els més petits donen un exemple d’empatia als adults: «Jo vaig haver de demanar als pares i mares que als nens no els posin colònia per venir a l’escola, perquè aleshores haig d’anar amb mascareta o, directament, no puc. Hi va haver alguns pares que els va donar igual i, aleshores, van ser els nens, que me’ls estimo molt, que els van dir als seus pares que no els posessin colònia».

Ja et veig

Però una persona com Roser Marquès, inquieta per naturalesa, no es podia acontentar tan sols amb el reconeixement del seu estat mèdic. D’alguna manera, el seu inconscient la va empènyer a buscar la manera de compartir el seu testimoni: «És un moment que em comencen a venir les idees al cap i, aleshores, agafo el mòbil una nit i al bloc de notes començo a escriure fins que em quedo adormida. L’endemà al matí em desperto i em pensava que ho havia somiat, però vaig veure que ho havia escrit. Aleshores va ser quan vaig pensar a fer un llibre». D’aquesta manera es va col·locar la primera pedra del conte infantil titulat Ja et veig, escrit per la mateixa Marquès i il·lustrat per la Clàudia, la seva filla.

El conte pren a l’Arlet com a protagonista, una nena que des de la curiositat pròpia de la infància intenta entendre què li passa a la seva mare. Amb metàfores i un llenguatge entenedor, el conte es divideix en tres parts, que descriuen i donen a conèixer cadascun dels mals que afecten a l’autora, a més d’afegir una descripció al final de cada capítol sobre la malaltia en concret. El passat 27 de setembre el llibre va ser presentat a Altafulla, en un acte emotiu que va emocionar a algunes de les persones presents. «Recordo que hi va haver dones que, en acabar la presentació del llibre, es van atansar per dir-me que s’havien posat a plorar perquè havia estat capaç d’explicar d’una manera senzilla coses que elles no havien estat capaces d’explicar als seus fills», comenta l’autora del llibre. Avui dimarts 7 d’octubre, a partir de les 16.30 hores, Roser Marquès presentarà el seu llibre a l’Escola Cèlia Artiga, per tal de continuar compartint la seva experiència.