L’Exèrcit mesura amb precisió mil·limètrica la frontera entre Espanya i Andorra després de 160 anys

En un procés meticulós que ha durat més de dos anys, la delimitació exacta de la frontera entre Espanya i Andorra ha estat revisada centímetre a centímetre. Equips topogràfics han realitzat una feina sense precedents emprant tecnologies modernes per geolocalitzar amb precisió inferior a cinc centímetres les marques històriques que, des de fa gairebé 170 anys, divideixen ambdós territoris al cor del Pirineu.

Aquest ambiciós projecte, que va començar el 2023 i la seva fase final va concloure a principis d’aquest 2025, no només ha servit per actualitzar els mapes oficials, sinó que ha redescobert elements patrimonials oblidats, com creus tallades a la roca durant el segle XIX.

Els resultats, que encara no s’han difós oficialment, són fruit de la tasca conjunta entre el Centre Geogràfic de l’Exèrcit (Ceget) i l’Institut Geogràfic Nacional (IGN), que han documentat i confirmat la vigència de les delimitacions originals amb rigor sense precedents. Lluny de ser un simple exercici d’actualització cartogràfica, el procés ha revelat episodis històrics, usos tradicionals d’antigues eines de mesura i el pes d’antics tractats internacionals.

A la majoria dels punts fronterers, les marques es trobaven ocultes sota molsa o camuflades pel pas del temps, obligant els especialistes a remoure capes d’història per restaurar la línia present de manera invisible en la memòria dels pobles colindants.

La revisió metòdica d’una frontera forjada a pedra

La frontera sud d’Andorra amb Espanya, fixada després de diverses campanyes entre 1856 i 1863, havia quedat marcada per una successió de fites esculpides manualment a la roca. La majoria d’aquestes senyals són creus amb aspa, de només uns centímetres de longitud, disperses en paratges d’accés difícil. Amb l’ajuda de tecnologia GPS d’alta precisió, els especialistes van inspeccionar cada senyal, referenciant-ne la posició geogràfica i assegurant una exactitud mai abans aconseguida.

En certs trams, la vegetació exuberant i el clima pirinenc havien enterrat sota molsa i terra els vestigis, complicant la tasca dels tècnics. Per validar que les inscripcions corresponien a les recollides a l’acta notarial original —datada el 1856 i refrendada per autoritats andorranes i espanyoles—, va ser imprescindible recórrer a una eina històrica: la vara castellana, amb els seus 83,59 centímetres, usada durant els treballs originals. Aquest instrument, ja obsolet, va permetre comprovar que les distàncies entre creus coincidien amb les mesures detallades en els documents de fa més d’un segle i mig.

Context històric: tractats, ampliacions i actes notarials

La delimitació actual sorgeix com a continuació dels acords signats al segle XIX, especialment el Tractat de Bayona de 1856, signat per Espanya i França, que va deixar sense definir part de la frontera amb el Principat d’Andorra. Per resoldre aquest buit, es van organitzar campanyes entre 1856, 1858 i 1863, liderades per autoritats de la Seu d’Urgell, Sant Julià de Lòria, La Massana, Arcabell, Argobell, Civís i Os, juntament amb representants locals i notaris de tots dos territoris.

Les memòries d’aquestes jornades van quedar recollides en actes signades per Rossend Jordana, notari d’Andorra, i Salvador Galindo, el seu homòleg d’Espanya. Aquests documents, essencials per a la geolocalització moderna de la frontera, detallaven la ubicació precisa de cada creu i narraven la implicació directa dels pobles colindants en la definició del límit. Les ampliacions es van succeir el 1858, 1862, 1866 i 1868, sempre en paral·lel als acords hispano-francesos, consolidant el traçat del límit hispano-andorrà.

Recerca de senyals i les dificultats del terreny pirinenc

La localització de les antigues marques no ha estat exempta d’obstacles. Durant les expedicions realitzades al llarg de 2023 i 2024 i fins a principis del 2025, els experts van haver d’enfrontar-se no només a la topografia accidentada, sinó també a fenòmens com la proliferació de molsa a les zones d’ombra, que ocultava moltes creus forjades a la pedra. En algunes àrees especialment recòndites, va correspondre excavar i netejar acuradament les superfícies rocoses per identificar els vestigis de la línia divisòria.

Paral·lelament, es van revisar els principals ports de muntanya i els accidents geogràfics rellevants, confirmant que alguns trams de la frontera segueixen els rius Runer i Valira, mentre que d’altres depenen exclusivament de les marques de pedra. L’ús de tecnologies com la fotogrametria i l’escaneig làser va potenciar la fiabilitat dels registres actuals, permetent elaborar mapes digitals que integren el patrimoni físic i documental de la frontera.

Implicacions per a la gestió de fronteres el 2025

L’actualització precisa de la frontera entre Espanya i Andorra adquireix especial rellevància en el context actual, marcat per nous reptes geopolítics i de mobilitat. La tasca dels tècnics del Ceget i l’IGN, en col·laboració amb autoritats andorranes, posa les bases per a una gestió més àgil dels passos fronterers i per conservar la memòria històrica compartida entre ambdues nacions.

En un món cada cop més interconnectat, la delimitació decidida i precisa dels límits no només assegura la jurisdicció i els drets dels estats, sinó que també dona valor al llegat cultural i natural dels habitants de les zones limítrofes. A l’espera de la publicació oficial dels resultats, la revisió fronterera es perfila com un exemple de col·laboració internacional i rigor tècnic, que combina tradició, memòria i futur entre les muntanyes del Pirineu.