‘Si vis pacem…’

Fa dies que sonen timbals de guerra. Des de la quietud de les ones de la Mediterrània que llepen la platja davant casa meva costa pensar que no tan lluny la gent mor violentament i el seu entorn i la seva terra és destrossada. Les mateixes onades que arriben a la costa de Gaza, en línia recta sense trobar obstacles. I una mica més amunt, per les aigües negres d’un toll d’aigua que també és la Mediterrània, a les costes de Crimea, a Mariúpol. Està lluny. O potser no tant.

L’arribada, de bell nou, a la presidència de la major potència militar del món de Donald Trump i els seus primers gestos polítics, nominalment semblen adreçats a aturar la guerra d’invasió del territori d’Ucraïna per part de la Rússia de Putin.

Ja porten tres anys de conflicte bèl·lic dur, amb desenes de milers de morts per les dues parts. És una guerra que ve de lluny, almenys des del 2014, i tot i que l’agressor és en Putin, no hi ha innocents. I encara menys els fabricants d’armes de diferents països, tots interessats en continuar aportant els seus productes de consum.

Les guerres acostumen a utilitzar el material i les tàctiques de la guerra anterior. Un cop aquest s’ha esgotat, dissenyen de nous que han de servir per guanyar la guerra. A Ucraïna ja s’ha vist que això dels tancs i els avions, amb una certa paritat de dotacions, ja no serveix per obtenir supremacia tàctica. Desproporcionadament massa cars si es compara amb el que costa la seva obliteració amb projectils i míssils molt més barats. El que ara es fa és portar la mort i la destrucció a distància mitjançant coets i drons. Com que Ucraïna sembla un banc de proves, moltes indústries armamentístiques estan adaptant els seus dissenys a les noves formes de guerra.

La preocupació dels governs dels països europeus s’ha disparat amb l’anunci del govern Trump de què no es volen comprometre en un conflicte que s’estengués a Europa i la probable retirada de les bases, l’armament i les tropes nord-americanes actualment estacionades al continent europeu. Els prop de 120.000 efectius, fàcilment ampliables a 250.000, són elements en disposició de desplegament immediat. Tal cosa no és tan fàcil per les dificultats de comunicació i integració de les forces armades dels altres membres de NATO, bastant més nombroses, però amb limitacions nacionals.

La situació d’un possible enfrontament amb la Rússia de Putin queda una mica enterbolida per l’existència d’acords i relacions comercials d’alguns països europeus amb Rússia. No només és el gas i el petroli d’Alemanya; el Reino de España ha estat comprant gas natural a Rússia per valor de quasi 9.000 MEUR, malgrat les suposades sancions acordades a Europa.

L’anunci de Trump de marxar d’Europa ha motivat tot un seguit de reunions un xic precipitades dels governs europeus, sobretot adreçada al convenciment que s’ha de dedicar més diners, més recursos a la defensa. Per cert, això només es fa amb més impostos. La qüestió és saber qui decidirà en què s’ha d’emprar aquests diners.

S’ha introduït al debat la distància entre DEFENSA I SEGURETAT, petita fal·làcia, com si Defensa fos només la militar i Seguretat les mesures de protecció d’elements com les comunicacions cibernètiques i de les instal·lacions i recursos energètics.

Alguna diferència n’hi ha. La defensa militar ben concebuda és, sobretot retaliatòria i dissuasòria: ens defensem amb força per a què no gosin atacar-nos, perquè respondrem agressivament. Hi ha més: una defensa més passiva com el blindatge dels sistemes de comunicació cibernètica i de les instal·lacions i, també, la preparació i disposició de la població civil a dotar-se de mesures de supervivència, refugis i queviures.

Crec que va ser Clemenceau, metge i primer ministre francès, qui va dir que la guerra és un afer massa serio per deixar-lo en mans dels militars. I és que el millor que pot passar a una guerra és que sigui curta. Que s’acabi. I com que la història mostra que les victòries tenen un regust amarg, no hi ha res dolent en aconseguir un armistici. En llatí: que les armes es quedin quietes. S’ha de pactar, ni que sigui amb el dimoni. I tant més quan no fa tant que érem amics. La pitjor negociació és millor que la guerra.

Si vis pacem, para pacem.