L’home «més feliç del món» fa esclatar la Tronada i encén la Festa Major de Sant Pere

Restava encara una hora de rellotge perquè el pregoner aparegués rere el faristol que un cordó humà ja encerclava el bell centre de la plaça del Mercadal. Les entrades de primera fila estaven esgotades, amb uns pocs i matiners privilegiats, però l’expectació anava més enllà: els interiors dels locals de restauració sumaven gent i gent, que anhelava presenciar l’espectacle al més a prop possible, però amb protecció i el cos en repòs.

Els Gegants i la Mulassa oferien els seus millors moviments quinze minuts abans de l’esclat de la festa. No tardaria a afegir-s’hi el Bou, que amb la seva ballaruga baixava el carrer de Llovera. La resta del Seguici no sabia estar-se a casa: la Víbria deambulava per la plaça de Prim, alertant amb els seus tabals que la xerinola era a punt de desfermar-se. Mentrestant, caminar per la plaça consistorial era ja repte digne de Tom Cruise. Només els més hàbils de cames —o en contorsionisme— esquivaven col·lisions i avançaven posicions, bé sigui per trobar lloc per albirar els sonats mascles o per defugir de l’aglomeració.

L’ovació fou eixordadora en el moment que Josep Maria Casas, d’El Barato, entrà al Saló de Plens. La cridòria només va parar per escoltar les seves paraules. «Heu fet de mi la persona més feliç del món», reconeixia, amb l’emoció decorant el seu rostre. «És increïble com la il·lusió, guarnida d’innocència, i la por, vestida de responsabilitat, conviuen en una emoció que supera la presentació d’un vestit de la Vitxeta», se sincerava.

«Amb el pecat de fer-nos venir a parlar, trobareu la penitència», clamà. «No us espanteu: així començava el pregó de l’any 1969, el primer pregó de la meva vida», calmà. El protagonista de la cita no el descobrí fins més endavant. Casas va reconèixer que «sense l’esforç de les generacions que em precedeixen, jo no estaria aquí». Va ser la seva rebesàvia, Francesca Prats i Grau, que va començar l’activitat, en aquell llunyà 1881.

Recordà la seva infantesa, escalant i grimpant per les prestatgeries del negoci. «Si la meva feina hagués estat captar clients, la botiga no hauria durat gaire», va bromejar. Però, al final, ser botiguer «no és sols un ofici: és un sentiment, és una vocació i, per damunt de tot, és un regal». I aquelles vivències de petit van fer créixer la seva estima per la feina i la ciutat. Artífex dels vestits d’incomptables elements, són els portants «que els doteu d’ànima». I va compartir el seu amor pel Gegant Indi, el seu favorit, «fins que un dia vaig enamorar-me de la Vitxeta».

Al principi de tot, Casas havia citat Josep Iglésies Fort. Historiador, geògraf i humanista, però, també, el germà de la seva àvia. «A veure si, al cap i a la fi, serà cert que porto sang de pregoner», va comentar. Al discurs d’Iglésies, el botiguer va introduir l’afegitó que la Festa Major de Sant Pere, «excel·lent i grandiosa, ens omple de llum per mirar-la amb els ulls de l’infant que som, i també observar-la, atents i cofois, com el fruit de les llavors plantades per totes les generacions que ens han precedit». «Si aprenem a valorar-la i treballem per enfortir-la, facilitarem que aquesta llum il·lumini per molts anys més la nostra terra», va concloure. I just acabar, sota una marea d’aplaudiments, mostrà el domàs confeccionat per a l’ocasió, amb el missatge «amb el cor, visca Sant Pere».

El pregoner no fou l’únic honorat al Palau Municipal i és que el Tro de Festa anà a parar en Màrius Nogués, un dels impulsors de la creació del Carrasclet. «No sabia pas que m’enredarien d’aquesta manera», reconeixia. «Em fa molta il·lusió, però, com jo, hi ha molta gent que s’ho mereix: ho comparteixo», va pronunciar.

Amb la Crida a la Festa declarada per Casas, era l’hora de donar pas al moment més fort del vespre, mai millor dir. La Tronada ja feia estona que estava llesta i a l’espera de l’arribada del seu amfitrió mentre pels voltants de la plaça del Mercadal gairebé no hi cabia ni una agulla. Després de l’aparició estel·lar des del balcó del pregoner, les autoritats el van escortar fins al centre de l’acció, superant la muralla humana. En arribar, les indicacions de rigor dels experts de com encendre la metxa i, al cap de poc, tot va començar a tremolar. Explosió rere explosió, els trons arrencaven crits d’eufòria del públic que, ja que, per molt que t’ho esperis, res et prepara per a la potència d’aquest bombardeig. Un darrere l’altre, les explosions van arribar fins a la traca final que desitjava una bona Festa Major a tots els ganxets, sacsejant tot el Mercadal, que, en acabar, va esclatar en aplaudiments, tant o més forts que els petards.