Darrere de cada manta

Com cada hivern, Tarragona va activar l’1 de desembre de 2025, ‘de forma automàtica’, el Protocol Operació Iglú, que es mantindrà vigent fins al 31 de març de 2026. La passada nit del 5 de gener, un dispositiu format per treballadors de Serveis Socials, voluntariat de Protecció Civil de l’Ajuntament, de Creu Roja i agents de la Guàrdia Urbana van atendre 15 persones sense sostre. D’aquestes, 9 van ser allotjades i les altres 6 ho van rebutjar, i aleshores se’ls va oferir mantes i begudes calentes.

Sempre que s’activa aquesta operació, no deixa de sorprendre’m que a Tarragona cada dia -o sigui, tot l’any- hi hagi persones víctimes del sensellarisme. Darrere de la fredor de les xifres -mai millor dit-, s’hi amaga una persona; i darrere de cada sac de dormir, de cada manta, hi ha una trajectòria de vida que ha acabat al carrer. Però, sobretot, penso en els motius que tenien aquelles sis persones que van rebutjar l’allotjament la nit més freda de l’any. Algunes no volien deixar les seves pertinences al seu ‘racó’ perquè l’endemà potser ja no les trobarien. Altres tampoc volien que les separessin del seu gos -encara que Benestar Animal els oferia una gàbia a la gossera municipal- perquè no podien suportar que el seu millor amic -sí, l’únic que no l’ha abandonat-, estigués tota la nit tancat darrere d’unes reixes esperant que tornés el seu amo...

No busco culpables, però no puc deixar de sentir vergonya aliena cada cop que es repeteix aquesta situació. A Tarragona, cada hivern hi ha persones sense sostre i, com a societat, ens hem de preguntar: «Què fem quan les persones més fràgils o vulnerables passen fred sota un pont o en una parada d’autobús?». I més important encara: «Quin model de ciutat defensem?». Sens dubte, tenim un deure collectiu d’humanitat i de polítiques públiques amb aquestes persones. D’entrada, caldria ampliar i flexibilitzar els recursos d’allotjament d’urgència durant els mesos de fred intens, garantint places suficients amb suport social i sanitari. Amb tots els respectes, però cal que fem un pas més i passem de la política de tapar forats a oferir un servei més complet i més adaptat a les persones.

L’única manera de millorar i ampliar el servei és a través de la coordinació de les actuacions entre Serveis Socials, les entitats no lucratives i els propis recursos municipals perquè ‘ningú’ es quedi fora del sistema d’atenció. En aquest sentit, cal donar més importància a entitats socials com Càritas Interparroquial, Fundació Bonanit, Sant’Egidio, Creu Roja o Arrels, entre moltes altres, perquè són les que treballen sobre el terreny i coneixen millor la realitat de cadascuna d’aquestes persones. Aquestes entitats fan una tasca immensa i arriben on sovint l’administració no arriba amb prou rapidesa... A totes elles, moltes gràcies.

Des de l’Ajuntament de Tarragona hem de treballar al costat d’aquestes entitats, però no només com a subministradors de recursos, sinó com a socis de polítiques públiques amb veu i capacitat d’acció. Si som capaços d’establir un conveni amb entitats com Creu Roja per oferir altres serveis a la ciutat, com per exemple el de socorrisme a les nostres platges, probablement també tinguem la capacitat de fer el mateix per no deixar desemparades a les persones sense sostre.