Abans que m'acuseu d'insultar ningú: «No és l'economia, estúpids» va ser un lema de campanya de Bill Clinton. Ja sabeu, aquell president nord-americà preocupat per les «necessitats» dels ciutadans, però, principalment, per les seves.
Jo soc un home infantil i sense profunditat, tot i que amb molta amplada. Si jo, fantasiaire, veig infantil l'actuació d'europarlamentaris, alguns membres de la judicatura, ministres o forces de seguretat... Com deuen ser ells? A veure, senyors, els presos polítics catalans i Puigdemont no són la base del conflicte entre Catalunya i Espanya. Imaginem que els repressors tinguessin un «grill sorollós» de la peli «Men in Black» que pogués fer que la colla pessigolla desaparegués de les presons i del parlament de Brussel·les per viure en una illa deserta a la Polinèsia. Què feu amb els milions de ciutadans que els voten? Els envieu a Mart? És absolutament infantil erigir-se en un Gargamel que persegueix barrufets exiliats. També és infantil pensar que enviant un exèrcit de policies acabaràs amb un moviment polític cada vegada més present a les institucions. Si qualsevol empresa mitjana ja té un director d'estratègia i/o un expert en crisi, què collons els passa als que han d'acabar amb aquest ping-pong d'«ara has perdut tu, ara he guanyat jo»? que hem de patir cada tres o quatre mesos. Vivim fa anys en una contínua espera de decisions que tothom vol endarrerir perquè, senzillament, la nostra gran, cromada i polida democràcia exemplar no té previst jugar a les llibertats. Els que manen diuen que tenen les mans esteses per trobar una solució, estaria bé que quan les estenem des d'aquí no ens posessin unes manilles.