Mostra de Teatre Jove
Escoltar amb els ulls una macedònia
El grup 30 segons va estrenar l’obra Kaduka, de creació pròpia, sobre el pas del temps
‘Kaduka’ era el títol de la proposta teatral que va dur el grup 30 segons a l’escenari del Teatre Tarragona.
Els humans ens hem entestat a comptar el temps. El tic-tac dels rellotges ens dicta el compàs de la vida, tal com expliquen els personatges de Kaduka, l’obra de creació pròpia amb què la companyia 30 segons es va presentar a la 32a Mostra de Teatre Jove. Però ens aturem prou, a reflexionar-hi? Des d’un inici, la representació, que ens situa a primera hora del matí, ens suggereix aquesta pregunta amb les presses arrapant-se als cossos dels personatges.
La mare, que fa deu mil coses a la vegada, no para d’ordenar a la seva filla que s’espavili: que es vesteixi, que esmorzi, que es renti les dents. Si no s’hi afanya, diu, perdran el bus. Al bus, tots enllaunats, entre el soroll dels telèfons mòbils i del trànsit, s’accentua aquesta sensació de vida que es desfà a les mans. Tot va molt ràpid, massa.
Dirigits per Farners Rubio, els actors, d’entre 14 i 18 anys, no desapareixen en cap moment d’escena, i amb uns petits cubells van treient els objectes que cada situació els demana. Els textos fragmentaris, en conjunt, relaten el pas d’un dia, del matí a la nit, de la vida a la mort. El contrast entre la vida ràpida i la vida lenta es manifesta, especialment, quan una colla s’entaula per observar com es prepara una macedònia que s’acabaran menjant plegats.
Aquest canvi de ritme desvetlla emotivitat, entre els talls precisos de fruita, amb els records de com cuinaven la mare i l’àvia. És llavors que els aliments s’eleven com a catalitzadors de la memòria íntima i com a fil d’una transmissió intergeneracional, d’una generositat.
Tot plegat ens convida, entre préssecs, pomes, peres o raïm, a «escoltar amb els ulls, amb el nas, amb la llengua i amb les mans», i ens recorda allò que va escriure Martí Sales a Aliment: que cuinar pels altres és una forma d’amor. El contrast s’engreixa a l’altra meitat d’escenari, on sent com uns nois, a les fosques, endrapen com posseïts hamburgueses de franquícia i enceten llaunes de begudes ensucrades.
La representació, sensible també a la dansa, reflecteix aquesta dualitat, aquesta pugna, i com la visió del temps afecta a gent d’edats diferents. Des dels joves que van atrafegats, que es lamenten que els professors ni s’hagin après el seu nom i que a casa enyoren la pausa que els permeti preguntar-se, profundament, com estan, fins a la vella que, asseguda en un banc, es penedeix perquè la vida ha passat volant i troba que l’ha desaprofitada.
L’obra conclou amb un monòleg evocador, amb la lluna projectada al fons, en què el cicle de la natura es confon amb el cicle de la vida humana. El que ens ensenya un cop més el muntatge és l’opció d’una altra mirada. Fixar-se en l’ametller, mirar més el cel i menys el telèfon. Fixar-se en els minuts, en els segons, pensar-los, i provar de canviar de gest.