Faula i formatge, bon companatge

Hi havia una vegada dos actors, Itzel Silvestre i Roc Ferré, que van formar una companyia anomenada Ex Nihilo. No partien, però, del no res, sinó de les respectives trajectòries en els camps del teatre físic i visual. I vet aquí que un bon dia, per concebre un espectacle junts, no van optar tampoc per una invenció ex nihilo, sinó que van saber arreplegar, de la tradició literària, el poder simbòlic de les faules. Recordes alguna faula, estimat lector? Són aquestes narracions —més antigues que el misteriós Isop— que depassen la f igura humana i que, per mitjà d’altres animals com a protagonistes, ens posen davant del mirall de la moralitat.

El cant del rossinyol, l’obra que Ex Nihilo va estrenar dimecres passat al Teatre Tarragona, explorava una d’aquestes faules populars: la del corb i la guineu. No la recordeu? Un corb amb un tall de formatge al bec es deixa entabanar per una guineu, que per pispar-li la menja s’aprofita de la vanitat del moixó i li demana que canti, que vol meravellar-se amb la seva veu prodigiosa. Dit així es resol ràpid. L’encant de la posada en escena d’Ex Nihilo, però, es basava en el fet que desplegaven la història sense la necessitat d’articular ni una sola paraula. Amb els gestos, amb uns moviments mil·limètricament coreografiats i amb unes màscares zoomòrfiques espectaculars, apartaven qualsevol temptació explicativa i endinsaven l’espectador en el terreny de la suggestió.

La funció començava amb el so d’uns moixons piulant i una capsa il·luminada de la qual feien aparèixer un formatge fornit i rodó, de tall precís, com un exercici de fraccions de l’escola, que prenia vida. D’aquesta manera, la companyia dotava d’un major pes el formatge de la faula, que no era, doncs, una simple excusa per construir el conflicte. Els actors, vestits de negre, es movien —i el movien— amb gràcia per l’escenari al ritme de cançons com La Llorona en versió de DeVotcKa, que a voltes podia fer pensar en una fanfàrria onírica estil Pascal Comelade o en Ennio Morricone xiulant per a un western de Sergio Leone. Les llums, amb unes aclucades d’ull intencionades, també jugaven amb els actors, que hi reaccionaven. 

Després de la funció, Silvestre i Ferré reconeixien que havien triat la faula perquè, des de petit, un d’ells s’havia sentit cridat per aquest relat. També que hi havien intentat al·ludir, més subtilment, al món que habitem, un món on sovint ens sentim, deien, «atrapats per les estructures de poder», com un formatge sense escapatòria. El que ens va quedar clar, com a públic, és que la Mostra de Teatre Jove és prou diversa com per acollir maneres diferents d’entendre el fet teatral i que, sigui amb mots o sense, els humans seguim sent uns animals particulars: som, en definitiva, animals narratius.