Poesia que s’alça del llibre i es fa humana

No sabem com era la veu de Federico García Lorca. Per desgràcia, no se n’ha recuperat cap gravació. Entre els qui l’havien sentit recitar sembla que aixecava moltes passions. Ens n’ha arribat, això sí, la seva veu escrita, l’obra literària, que malgrat els anys i els esforços per silenciar-la dels qui el van assassinar continua ben viva. Així ho demostra, si més no, la quantitat d’adaptacions lorquianes que es presenten per tot arreu, i entre les quals ja podem comptar, també, Las niñas no lloran, que el Col·legi Lestonnac l’Ensenyança va estrenar, dilluns passat, a la Mostra de Teatre Jove de Tarragona.

L’obra, dirigida per Óscar Balanyà i Sergi Martí i protagonitzada per alumnes de 1r de batxillerat, partia d’una selecció de fragments de La casa de Bernarda Alba i explorava, per mitjà de personatges emblemàtics com Adela, Angustias o la mateixa Bernarda, aspectes com el pas a l’adultesa, la castració del desig, l’aïllament social o el pes de la família i els costums. La proposta escènica no es conformava amb reproduir els textos de García Lorca, ja coneguts, sinó que també hi incorporava, en català, un seguit de monòlegs de volada lírica i un diàleg que recreava un assaig de la companyia, tot plegat de collita pròpia. D’aquesta manera es construïa una mena de palimpsest on, a banda del context de l’obra original, es reflectien també les inquietuds existencials de les tretze actrius que sortien a escena i que anunciaven: «Créixer no és còmode ni senzill»..

El muntatge cridava molt l’atenció per la seva bellesa plàstica —en podríem destacar, per exemple, l’ús del canelobre i les veles, o el moment en què un dels personatges principals queda cobert per una tela—, la capacitat d’omplir l’escenari des de múltiples plans, el joc de llums o l’ambientació sonora. Aquests elements ajudaven a suggerir en l’espectador —a estones, amb una força coral arrabassadora— sensacions que podien transitar des del plaer estètic fins a l’angoixa.

Un cop acabada la funció, l’equip artístic al complet -amb les actrius i els directors Balanyà i Martí- va explicar que l’adaptació estava motivada per la commemoració del 90è aniversari de la visita de García Lorca a la ciutat, sobre la qual s’han escrit llibres com 

, de Josep M. Rosselló, o Lorca en Tarragona, a cura de María Isabel Calle. Però encara que els especialistes s’hi esmercin, de García Lorca, com de qualsevol altre autor, hi ha moltes coses que no sabrem mai. A nosaltres, directament, ens hauria agradat veure’l assegut a platea amb Margarida Xirgu, comentant la jugada, i que de la veu, encara misteriosa, li haguessin emergit aquestes paraules seves que gràcies a Las niñas no lloran vam recordar: «El teatre és la poesia que s’alça del llibre i es fa humana».