Sanitat – educació – seguretat - mobilitat

En les darreres setmanes, la nostra societat s’ha vist aclaparada per una sèrie de noves que posem en dubte permanent, molts dels punts que sempre s’han donat per assegurats, és a dir, la sorpresa social front determinats fets, i ens col·loca, a tots, en un espai d’especulació continua on sembla que tot és provisional, i el que pot ser més difícil d’acceptar, res es pot donar per segur.

En qualsevol societat democràtica avançada, com crec que encara som, existeixen una sèrie de principis que no és poden posar en dubte, si no volem veure’ns abocats cap a una mutació de molts graus a mantenir o recuperar.

Per això, conceptes com ‘sanitat, educació, seguretat i mobilitat’, són drets intocables si realment volem continuar gaudint d’un marc de convivència, mínimament just i, sobretot, democràtic, amb totes les seves conseqüències.

Malgrat la teoria del que ha de ser, sembla que l’evidència no és tan clara i, així, podem constatar com la ‘sanitat’ té els seus punts dèbils, per molt que ens ‘venguin’ la bondat sense límits d’aquesta, la realitat és que és necessari fer esforços per poder garantir, des dels poders públics, que això és evident, malauradament, existeixen mancances que no ens podem permetre, i no estaria de més buscar fórmules per garantir-nos la seva existència i eficàcia absoluta. El tema no es pot quedar exclusivament en parlar de pressupostos més amplis, s’ha de conèixer com es gasta, quines prioritats s’estableixen i els resultats obtinguts, dintre d’un marc de transparència absoluta; deixar la discussió en ‘més diners’, sense entrar en el fons, és un frau que, com a societat, no ens podem permetre.

Pel que fa a l’educació, amb vagues i reivindicacions repetitives, crec que és fonamental aprofundir en el problema des de la seva gènesi, amb implicació directa de tots els afectats, però tenint molt clar el que volem a l’hora de poder plantar cara a les valoracions comparatives que es donen a escala internacional, no fer-ho és garantia de fracàs, no es tracta de canviar en funció de ‘més diners’, si no existeix la implicació personal al més alt nivell.

Respecte a la seguretat, les dades que podem veure no van pel camí desitjat, però és que a més, en massa ocasions, l’anècdota supera l’evidencia i, així, marcs d’inseguretat, al màxim nivell, són partides repetides massa normalitzades per una col·lectivitat de persones que veuen com els seus drets, en aquest apartat, es veuen condicionats, per no dir agredits, sense garanties poc concloents.

Tampoc aquí val el tema econòmic que, sí, té un pes, però a més s’ha d’exigir la necessitat de disposar de normatives legislatives ‘bones’, on la interpretació esbiaixada no pugui consolidar espais de ‘llibertat a la baixa’.

Finalment, ens queda la mobilitat, que fins fa poc, crec que enteníem inapel·lable, i que ens permetia viatjar, moure’ns o triar on ser, de manera lliure i sense cap condicionant, ara bé, les darreres noves pel que fa a la xarxa de trens o carreteres, també ha comportat dubtes arreu, amb una predisposició negativa sobre una manca de confiança cap a allò que, fins fa poc, tenia el total suport a tots els nivells. Haver de discutir de seguretat ferroviària o veure les limitacions per moure’ns, es pot considerar com una mostra d’incapacitat de gestió per part d’aquells que ens haurien d’assegurar la seva eficàcia absoluta.

Ja sé que el que esmento, quan passi, potser quedarà en l’oblit i, novament tornarem al debat induït de l’anecdotisme o la singularitat, ara bé, el succeït hauria de comportar una referència a tenir en compte en el futur, si realment volem garantir-nos un demà possible, on la nostra ‘decisió personal’, de fer o no, no es vegi condicionada per un entorn que el que podria buscar és el control, sense límits, i la desaparició del nostre lliure desig, en una tasca d’intromissió pública inacceptable.