Quaranta anys de Tarragona Ràdio, una lliçó de ciutat

No oblidaré mai, nou de trinca en la meva primera etapa com a conseller de l’Ajuntament de Tarragona, el segon acte públic que vaig poder viure el dia de Sant Roc del 2002: la inauguració de les noves oficines de Tarragona ràdio a l’Avinguda de Roma. Des d’aleshores han passat 24 anys. Però ja en fa 40 que els ciutadans de Tarragona gaudim d’un mitjà públic que ens ha mantingut permanentment informats, de les coses bones i també de les dolentes. Grans moments com l’ascens a primera del Nàstic i el cim de l’Everest de l’amic Òscar Cadiach o moments terribles com l’atemptat a Empetrol i més recentment l’accident d’IQOXE. Per tant, una ràdio propera i avui imprescindible que ens omple d’orgull.

I calia iniciar aquest any de la commemoració del quarantè aniversari de manera gran, diria que fins i tot apoteòsica.

I així va ser la gala de divendres passat. Hi ha nits que no són només celebracions. Hi ha nits que es converteixen en declaracions col·lectives. La gala dels 40 anys de Tarragona Ràdio al Teatre Tarragona va ser exactament això: una afirmació rotunda del que som capaços de fer quan creiem en nosaltres mateixos.

El teatre ple fins a la bandera ja era en sí mateix una imatge poderosa. Però el que realment va fer gran aquella vetllada no va ser només l’afluència, que també, sinó la qualitat, l’ambició i la valentia del que es va posar damunt l’escenari.

Que l’Esbart Santa Tecla dediqui el seu ball homenatge als professionals de Tarragona Ràdio i que l’Esbart Dansaire de Tarragona creï una dansa original dedicada als 40 anys de la nostra ràdio municipal, amb la seva sintonia com a fil conductor, no és pas poca cosa: és un acte d’estima cap a un mitjà que forma part del patrimoni emocional de la ciutat. Que el Club Gimnàstic de Tarragona, el nostre Nàstic, estreni una peça rítmica vinculada als seus 140 anys d’història en el marc d’aquesta gala és una altra mostra del nivell de complicitat i de respecte que Tarragona Ràdio ha sabut construir amb les seves entitats.

I que fins i tot la Reina i el Concubí del Carnaval, ja cremats i enterrats amb la sardina, ressuscitessin per una nit per ser-hi, demostra fins a quin punt aquesta gala va trencar tots els límits del calendari i de la rutina.

A més, que el Ball de Dames i Vells de Tarragona pugés a l’escenari del teatre davant totes les autoritats, amb la seva sàtira afilada i irreverent, és probablement el símbol més nítid del que va representar aquella nit: una ciutat madura és aquella que sap riure’s d’ella mateixa. Un país fort és aquell que permet, i protegeix, la crítica, també i especialment la crítica a la seva classe política. I un mitjà públic valent és aquell que no té por d’obrir el micròfon i l’escenari a aquesta tradició satírica. No és una anècdota, és salut democràtica.

La gala va estar impregnada d’un missatge molt clar: la defensa del servei públic, la independència del mitjà i el compromís amb la llengua catalana com a fil roig de la nostra nació.

Estic convençut que darrere d’aquesta nit hi ha hagut moltes hores de feina invisible, moltes complicitats teixides amb discreció, molta perseverança i molta capacitat de convèncer. Conjugar entitats tan diverses i de primers de primer nivell perquè creïn peces exclusives, sumar sensibilitats ben diferents, coordinar talents i convertir-ho tot en un relat coherent no és fruit de la improvisació. No va passar per casualitat.

Per tant és just reconèixer la tasca feta des de tot l’equip de Tarragona Ràdio, començant per l’actual direcció tècnica i acabant amb el darrer membre de l’equip. Tots han treballat perquè aquesta celebració fos molt més que un aniversari. Ha estat una demostració de què pot fer un mitjà públic quan creu en la seva missió i quan sap sumar la ciutat al seu projecte.

I n’estic molt orgullós i agraït, perquè parlem d’una manera d’entendre la ràdio com a espai de cohesió, de cultura, de llengua i de llibertat. Parlem d’una ràdio que ens es propera, que parla de naltros, que ens acompanya sempre i que és capaç d’emocionar, fer riure, fer pensar i projectar-se amb ambició.

Tarragona ha de cuidar la seva ràdio pública. L’ha de defensar quan calgui i l’ha d’exigir quan sigui necessari. Però sobretot, l’ha de valorar quan demostra, com ho va fer en aquesta gala, que pot ser motor cultural, espai plural i mirall crític de la pròpia ciutat.

I el més gran de tot és que això són capaços de fer-ho cada dia davant del micròfon.

Els 40 anys de Tarragona Ràdio no han estat només una efemèride. Han estat una lliçó de ciutat.

Moltes felicitats i per molts anys més de servei a Tarragona.