La punta de l’iceberg: el caos al ferrocarril

El caos de RENFE i ADIF que estem patint aquests dies a Catalunya és senzillament injustifi cable en un país del món occidental al segle XXI. És la prova palpable de la nostra caiguda i de la fragilitat estructural del país.

Res del que passa és casualitat. És la conseqüència directa d’anys de desinversió i d’un descontrol absolut del servei per part de les empreses responsables. Tanmateix, el veritable responsable és l’Estat espanyol. No es tracta de descuit, sinó de voluntat política: no invertir a Catalunya. Així de clar. 

Un exemple paradigmàtic és el Corredor Mediterrani, que fa més de deu anys hauria d’estar plenament operatiu. Tant els empresaris valencians com els catalans l’han reclamat insistentment, però el resultat és zero. En canvi, s’han destinat milers de milions d’euros al Corredor Atlàntic, tot i que el seu pes industrial i agrari és molt inferior al del Mediterrani.

Això posa de relleu un problema estructural: el dèficit fiscal de Catalunya. El Ministeri de Transports i Mobilitat Sostenible (MITMA) n’és un dels grans responsables: inverteix poc i executa menys de la meitat del pressupostat cada any, mentre es continuen abocant recursos cap a l’AVE i les rodalies de Madrid.

Els economistes i la pròpia Generalitat reconeixen que el dèficit fiscal se situa al voltant del 8% del PIB català, uns 24.000 milions d’euros anuals, sobre un PIB de 310.000 milions. Una xifra colossal que costa d’imaginar:

• Equival a la meitat del pressupost anual de la Generalitat.

• O, si volem fer-ho més gràfi c, a vuit estadis del Barça nous de trinca, 330 hospitals comarcals o 1.500 km de línia d’AVE.

• En termes individuals, representa 3.000 € per ciutadà (és a dir, 12.000 € per família de quatre membres), una quantitat que suposa gairebé el 50% de la renda mitjana familiar catalana.

Aquest és el veritable iceberg sota la superfície: un espoli fiscal que no s’atura. Avui tenim un govern espanyol d’esquerres; demà pot ser-ne un

de dretes, però el resultat serà el mateix: compromisos incomplerts i inversions ajornades. I és que cap govern espanyol vol afrontar el problema, perquè fer-ho significaria trencar l’equilibri econòmic intern del propi Estat.

No podem esperar més. El primer pas és exigir transparència i dades oficials sobre aquest dèficit, sense maquillatges ni manipulacions d’organismes com FEDEA o dels barons regionals que defensen un model injust.

Tampoc és admissible que es presenti els catalans com a insolidaris. La realitat és la contrària: Catalunya és un dels principals motors econòmics de l’Estat, però pateix greus mancances en sanitat, educació, habitatge, recerca i infraestructures. Si no es corregeix aquesta situació, Catalunya corre el risc de perdre el tren del segle XXI en un món cada cop més interconnectat.

Per responsabilitat envers els nostres fills i nets, no podem continuar així.

Time is over.