El miratge del populisme i el retorn necessari del lideratge democràtic

La pèrdua de referents fa que molts busquin respostes immediates. En aquest 2026, després d’anys de sacsejades econòmiques, crisis globals i canvis tecnològics vertiginosos que han transformat la manera com treballem, ens informem i ens relacionem, la societat arrossega un cansament profund. Aquest esgotament collectiu, comprensible i fins i tot legítim, s’ha convertit en el caldo de cultiu ideal per al populisme. Davant la por i la incertesa, apareix la temptació d’aferrar-se a discursos simples que prometen ordre i respostes immediates a problemes que, en realitat, són complexos i estructurals.

El populisme no és una ideologia nova ni una innovació política del nostre temps; és una estratègia antiga que avui es disfressa de modernitat. Es presenta com a veu del ‘poble autèntic’ i ens ven una realitat simplificada fins a l’extrem: els problemes tenen solucions d’una sola frase, els conflictes tenen un únic culpable i la responsabilitat sempre recau en ‘l’altre’, ja sigui una minoria, una elit, una institució o un enemic extern. El perill d’aquest discurs no resideix només en el que afirma, sinó en el que va destruint silenciosament al seu pas: la capacitat de raonar amb matisos, de tolerar la discrepància i de conviure en societats diverses sense convertir la diferència en una amenaça.

Aquesta deriva no és teòrica ni llunyana. En els darrers anys, s’ha fet visible en diverses democràcies consolidades que durant dècades havien estat considerades exemples d’estabilitat institucional. Sistemes que semblaven sòlids han començat a mostrar esquerdes quan la polarització extrema ha substituït el debat públic pel conflicte permanent. El llenguatge populista ha aconseguit que milions de ciutadans dubtin de processos electorals legítims, posin en qüestió la independència de la justícia o percebin els mitjans de comunicació com a actors polítics enemics. Quan la política es transforma en un “nosaltres contra ells”, el diàleg es trenca i la societat es fragmenta en realitats paral·leles que ja no comparteixen ni fets ni veritats bàsiques. Aquest mirall ens retorna una imatge inquietant: si no es cuiden les formes ni es respecten les regles, qualsevol sistema democràtic, per fort que sembli, pot començar a esquerdar-se des de dins.

El populisme actua, precisament, erosionant els pilars que ens protegeixen a tots. El primer pas acostuma a ser el desprestigi de les institucions que exerceixen de contrapès al poder, des de la justícia fins a la premsa lliure o els organismes independents. Aquestes institucions són presentades com a obstacles a la voluntat popular, com si la democràcia fos només la imposició de la majoria sense límits ni garanties. Però la democràcia no és un xec en blanc per a qui guanya unes eleccions; és un sistema de regles, equilibris i drets pensat perquè ningú, per molt suport que tingui en un moment determinat, pugui trepitjar les llibertats dels altres. Quan acceptem que un líder se salti les normes perquè «ens agrada el que diu» o perquè «ens representa», estem acceptant també que, demà, algú que no ens agradi pugui fer exactament el mateix contra nosaltres.

Davant d’aquesta deriva, la resposta no pot ser la resignació ni l’esperança que el populisme s’esgoti tot sol. Cal reivindicar, amb convicció, la necessitat de lideratges democràtics sòlids i responsables. Necessitem figures polítiques capaces de dir la veritat encara que sigui incòmoda, de reconèixer límits i d’explicar amb honestedat que no tots els problemes tenen solucions ràpides ni indolores. El veritable lideratge democràtic no és el que crida més fort a les xarxes socials ni el que acumula likes amb promeses impossibles; és el que té la maduresa d’admetre la complexitat del món actual i la capacitat de construir consensos allà on altres només saben sembrar divisió. Governar en democràcia és, en essència, gestionar la complexitat amb responsabilitat i respectar els processos, entenent que les institucions són sempre més importants que les persones que les ocupen de manera temporal.

Però aquesta responsabilitat no recau només en els líders polítics. També interpel·la els ciutadans, els mitjans de comunicació i el conjunt de la societat civil. Defensar la democràcia implica exigir rigor, contrastar informació i resistir la seducció de missatges que apel·len més a l’emoció que a la raó. Implica entendre que el desacord no és una amenaça, sinó una part essencial de la convivència democràtica.

En definitiva, l’antídot contra la seducció del populisme és una política de resultats, de respecte i de responsabilitat compartida. Defensar la democràcia avui vol dir exigir líders que no s’amaguin darrere d’eslògans buits, sinó que donin la cara amb dades, amb honestedat i amb un sentit del deure que vagi més enllà del pròxim titular. El gran repte del nostre temps és demostrar que la moderació no és debilitat, sinó fortalesa, i que la seriositat continua sent l’única eina capaç d’oferir una estabilitat real i duradora. Al capdavall, la llibertat no es protegeix amb murs ni amb atacs constants, sinó amb una política adulta que ens tracti com a ciutadans responsables i no com a simples espectadors d’un espectacle permanent de confrontació.