Església i responsabilitat social

Aquesta passada setmana va aparèixer al Diari Més, una nova on es posava de manifest que l’arquebisbe de Tarragona, Sr. Planelles, confirmava el compromís de l’Església per cedir pisos per habitatges socials; la notícia pot passar desapercebuda, però crec que publicita l’entesa de l’església catalana amb la Generalitat de Catalunya, per implicar-se en un dels temes estrella dels darrers mesos en què, malauradament, les declaracions i discursos estan a l’ordre del dia, però poc s’avança en la concreció pràctica d’un punt de tanta transcendència com del que parlem.

Si entrem en el fons de l’assumpte, crec que la tasca de l’església és una evidència real, amb referències com ‘Càritas i altres’que fan una feina poc agraïda, però que ve a donar resposta al ‘crit’ dels més desafavorits des de fa molts anys.

Segurament l’acord, que ara veu la llum, és un petit pas per seguir en aquesta línia d’implicació en una qüestió emblemàtica i a on l’arquebisbe s’ha implicat, des del primer moment, amb paraules i fets, difícils i complicats des del seu posicionament, però que mostren el repte de compromís fora de dubte.

En el moment en el qual convivim, on el ‘correcte’ és denominador comú de la nostra societat, amb el que això suposa de generalització de tot, crec que, més que mai, són necessàries veus que ‘marquin territori’ des de l’aposta d’oferir una església oberta, que sap escoltar i, sobretot, que es troba implicada en tot el que en la rodeja.

Suposo que el fàcil és ‘estar’, però no crec que, per molt temps, aquesta pugui ser l’estratègia pels líders socials, a tots els nivells, si realment volem superar, amb mínimes garanties, el panorama que ens toca conviure, i on tot sembla lligat a la pura improvisació i a l’enfrontament com base de tot nul diàleg.

És evident que estem parlant d’un primer pas, i que serà necessari que aquesta trobada en positiu, sigui com un avanç en la implicació de molts sectors, que potser no es veuen cridats a buscar sortides al tema, però que, en qualsevol cas, són necessaris per sumar i avançar.

No tinc dubtes que els compromisos personals són fonamentals i que, en tot cas, mostres com les que comento, poden ser un argument d’implicació personal i definitiu per molta gent, que veu el problema però la solució molt allunyada.

En l’època del ‘menfotisme’, on sembla que estem instal·lats, crec que és més necessari que mai l’aposta per tirar endavant, vingui d’on vingui i, per tant, la reflexió que faig és un pas més en la trobada d’un espai d’entesa, on haurien de ser benvinguts tots, independentment de la seva procedència, si realment venen a aportar en positiu, i des d’una responsabilitat social inapel·lable i necessària.