Entre els xips i el CO₂: la fractura evident de Catalunya
Mentre el Trident Innovador mira cap al ciberespai i les partícules quàntiques, una altra realitat, tangible i urgent, s’enfonsa per falta d’atenció: la de la indústria química bàsica i farmacèutica de Catalunya, i especialment la de Tarragona.
Els estudis i les previsions sectorials són clares: sense una transició ecològica accelerada, aquest pilar estratègic podria patir un declivi greu en la propera dècada.
La descarbonització no és només un imperatiu climàtic; és l’única oportunitat per a la seva reindustrialització i supervivència.
El relat oficial és potent i coherent. El Trident Innovador s’alça com a símbol d’una Catalunya ambiciosa, capaç de llançar-se amb l’Estat i Europa per conquerir fronteres tecnològiques: la fabricació de semiconductors (Innofab), la supercomputació (DARE) i la fotònica de dades (PIXEurope). Tres punxes d’un projecte que promet sobirania, futur i prestigi: una narrativa directa, fàcil de comunicar i, en molts aspectes, necessària.
Però tota llum projecta ombra.
Mentre aquest trident es forja en els laboratoris d’excel·lència i les grans crides a fons, funciona un altre trident, paral·lel i negat. Un trident fet no de silici, sinó d’acer i vapor; no de bits, sinó de molècules. Les seves tres punxes són igualment vitals: la transició energètica justa de la indústria existent; la cohesió territorial com a criteri de redistribució d’inversió i talent; i les xarxes de coneixement arrelades que connecten la recerca d’alt nivell amb la necessitat concreta del territori.
Aquest segon trident és l’invisibilitzat. No apareix als fulls de ruta estratègics ni acapara titulars, però sosté el pes del present i condicionarà la viabilitat real del primer. La contradicció no és només retòrica; és material i mesurable.
L’exemple que ho posa en evidencia: Tarragona, Lleida i Girona vs. la Barcelona dels 100 milions.
Mentre el Pla Nacional per la Indústria 2026-2030 i els Projectes Singulars Institucionals destinen centenars de milions a tecnologies “hard” de futur, el pol químic de Tarragona, el més important del sud d’Europa, espera en va una inversió estratègica per a la seva descarbonització.
Les anàlisis sectorials i les crides dels territoris són clares: falten accions concretes i pressupostos vinculats per a tecnologies com l’electròlisi, la captura de CO₂ o la substitució del vapor fòssil per hidrogen verd.
Aquest buit entre el que es diu i el que es necessita no és casual. Reflecteix un problema més profund: la manera com avaluem el que val. Com assenyala el genetista (i pensador) Jaume Bertranpetit, hem construït un sistema que premia allò fàcilment mesurable (publicacions, punts, indicadors) mentre descoratja allò complex, arriscat i sistèmic: com transformar una indústria, vertebrar un territori o garantir la sobirania energètica.
És el que ell anomena «empobrir la ciència»: confondre la quantitat amb la qualitat, el rendiment amb la rellevància.
Aquest problema d’avaluació es projecta directament sobre les nostres decisions: d’aquí neix la esquizofrènia estratègica: per una banda, es persegueix la sobirania en xips i computació; per l’altra, es delega la sobirania en matèries primeres, energia i processos químics fonamentals. Es premia la innovació fàcilment mesurable en publicacions, mentre es desincentiven els projectes d’alt risc i impacte sistèmic, com la reconversió d’una indústria pesant.
No es tracta de fer oposició binària.
El punt no és triar entre el Trident Innovador i el Trident Invisibilitzat. És entendre que el segon és el sòl on el primer ha de clavar-se. Un supercomputador necessita electricitat verda i estable. Un semiconductor necessita productes químics d’alta puresa i cadenes logístiques resilients. Una estratègia de sobirania tecnològica que descuida la seva base industrial i energètica és una estratègia que construeix el sostre abans dels fonaments.
Aquí es manifesta la lògica del primum vivere, deinde philosophari: abans de volar cap al ciberespai, cal assegurar que la terra sota els nostres peus no cedeixi. Negar aquesta realitat no és només un error tècnic; és una rendició política davant la complexitat. I és el primer pas cap a la fractura entre un país que innova i un país que sobreviu.
La bona notícia és que aquesta contradicció té solució. La crítica no ens porta a un final tancat, sinó a un llindar. El que hem anomenat el ‘Trident Invisibilitzat’ no és una realitat paral·lela que haguem d’escollir en detriment de l’oficial. Representa, de fet, la part mancant del mateix sistema. La solució, doncs, no és desmuntar el Trident Innovador. És ampliar-lo. Armar-lo millor. I per fer-ho, podem agafar-nos precisament a les mateixes crítiques que semblaven debilitar-lo: la centralització com a risc ens ensenya que cal institucionalitzar mecanismes de redistribució territorial; la narrativa d’excel·lència abstracta ens recorda que cal lligar cada projecte a una cadena de valor concreta i a un territori amb nom i cognom; la desconnexió energètica ens assenyala l’eix transversal més potent.
El repte ja no és reconèixer allò negat. És teixir-ho de nou al cor de l’estratègia, passant d’un trident de tres punxes (semiconductors, supercomputació, fotònica) a un sistema integrat de sis: Fabricació avançada (Innofab); Computació i dades (DARE); Fotònica i comunicació (PIXEurope); Energia, CO₂ i hidrogen verd (com a eix vertebrador territorial); Territori i cohesió (com a criteri obligatori de planifi cació i inversió); i, per últim, el Coneixement arrelat (xarxes que connectin la I+D d’excel·lència amb el teixit industrial existent).
Aquests tres nous eixos no són un desig abstracte: ja s’estan teixint des de realitats territorials concretes a Tarragona, Lleida i Girona, amb actors que porten anys treballant en silenci (sense grans pressupostos propis ni una narrativa ofi cial) però amb el coneixement i l’arrelament que el futur necessita. No es tracta de sumar per sumar. És entendre que les tres últimes punxes són el sòl, l’arrel i tronc sense els quals les tres primeres no podran créixer ni assolir el seu impacte real.
És la diferència entre construir un monument i crear un ecosistema.
El veritable Trident Innovador no serà aquell que només apunti cap al cel, sinó aquell que, al clavar-se a terra, ens uneixi a tots en el mateix esforç per construir un futur que no deixi ningú enrere, ni cap territori, ni cap sector.
La tria no és complexa.
És brutalment senzilla: decidim veure el trident sencer (l’energia, el territori, la química, el silici, el CO₂ i el bit) o seguirem construint sobre l’aire.
El temps de decidir s’esgota.