Manipulació

Com a concepte, ‘manipular’ pot entendre’s com alterar la informació amb el fi d’obtenir un suport pels interessos particulars del que l’utilitza, és a dir, depenent de com es faci, «pot constituir una manera de fer encaminada a obtenir la raó», al cost que faci falta, fins i tot enganyant, des de tots els besants possibles, les morals, les econòmiques, les polítiques o les de simplement ‘poder’ al nivell que convingui.

A efectes pràctics, com a ciutadans, podem veure raonables qüestions que, analitzades fredament, segurament serien difícils de justificar, o inclusiu, allunyades de qualsevol lògica, per tant, el camp d’influència del fet, obre un ‘marc d’opinió’ que el que vol és ‘fer canvis’, no en funció de l’objectivitat, sinó sobre la base d’uns interessos concrets que són els que busquen un escenari global on, malgrat les evidents ‘falsedats’, es puguin tornar veritats, en funció d’un relat repetit fins a l’infinit.

Si aprofundim en l’espai que esmento, els fets deixen de ser importants, doncs es busca crear una ‘massa crítica ciutadana’, que accepta com a lògic determinats discursos que després ‘es venen’, sense cap rubor, a una ciutadania desitjosa de bones noves i poc acostumada a escoltar negativitats evidents.

El que reflexiono té un camí fàcil en el món del comerç, però també en el camp del posicionament públic; les campanyes de vendes es fonamenten més en el ‘relat’ que en la mateixa garantia del que es vol vendre; en el món polític la cosa va també en igual direcció, plantejant-se, a més, una dinàmica, on tot és justificable, ‘la mentida per canvi d’opinió’, o ‘la manca de compliment de compromisos per necessitats alienes puntuals’ etc.

Els ‘discursos’ no cal que siguin certs, o possibles de portar a la pràctica, el que val és el missatge i la garantia personalíssima del que assumeix el compromís, per sobre de l’evident impossibilitat econòmica de fer-la realitat. Encara més, es justifica la mentida quan en determinats moments de la nostra història, que un líder polític menteixi li suposava la dimissió directa, avui no passa res, es pot dir una cosa i la contraria sense que ningú es ‘posi vermell’, i aquesta situació no és monopoli de cap opció partidista, sinó que s’ha assentat en la lògica dels fets.

També, pel que fa als difusors de les mancances, d’uns i altres, s’ha produït una divisió social imparable, on uns mitjans són d’un costat o d’altre, i el que és més greu, la gent escolta, veu o llegeix, de manera exclusiva, als que creu que ‘són els seus’, sense analitzar qualsevol altre argument al respecte; en una manera d’actuar on la autoclassificació és un concepte assentat.

Sembla que ja no valen els estudis, els treballs, les opinions fonamentades, etc., el que és definitiu és ‘l’evidència a mida’, que més ens agrada i que comporta el descrèdit per aquells que no se sumen al nostre entendre, de cada tema en discussió.

S’ha parlat de ‘postveritat’ com una manera de justificar, tot en funció del nostre convenciment personal, si bé, aquesta línia de comprensió, el que es porta és, a més de dubtes, que, en tot cas, no garanteixin el fet de veure la veritat.

Tornant a la ‘manipulació’ i al marc social que ens envolta, amb tots els problemes que tenim a sobre la taula, que podem amagar o ‘deixar per a més endavant’, malauradament, si no som capaços d’exercir una democràcia, ‘lliure d’hipotètiques narratives’, que puguin ‘asseure en el diàleg a uns i altres’, i ens quedem amb solament el que ens agrada escoltar, estem condemnats a estimbar-nos cap a un esvoranc, on res tindrà solució, per molt que ens puguem ‘empassar’ missatges, fruit, exclusivament, de la teoria interessada i poc de la necessitat compartida.

Seguretat, immigració, habitatge, millora, estat de benestar, serveis per tots, globalització, etc., no poden quedar com conceptes agraïts, si no som capaços d’articular un futur, que, malgrat la dificultat, encara és possible, si la llibertat no queda com un pur ‘anunci publicitari’, per descomptat manipulat, i ja com base de tot el demès esmentat.