Fem-la una ciutat per nosaltres i serà una ciutat per tothom

Tarragona és i serà una ciutat turística, però la pregunta clau és per a qui estem planejant la ciutat: per als qui hi viuen o per als qui hi passen amb una foto a Instagram sota el braç? Un model que posa les polítiques de ciutat al centre vol dir prioritzar espai públic, habitatge, comerç de proximitat i patrimoni perquè la ciutat sigui amable, primer, per a la seva gent.

La dicotomia ‘turisme sí, turisme no’ és falsa i només serveix per esquivar el debat de fons: quin turisme i amb quin retorn real per a Tarragona. Comptar únicament xifres de visitants i impactes econòmics inflats és una manera molt còmoda de presentar èxits, però amaga les pressions sobre l’habitatge, el desgast de l’espai públic i la pèrdua de comerç útil per al veïnat. El que cal és un equilibri assumint que el turisme, per si sol, no és sostenible i que només una planificació seriosa pot evitar que la ciutat es converteixi en parc temàtic.

Aquesta planificació no es fa sola ni a base de rodes de premsa: cal una estructura tècnica sòlida amb un gerent de turisme i un equip que hi pensi 24 hores al dia. Resulta especialment greu que l’alcalde Viñuales, malgrat haver promès una “T de turisme” central en el projecte de ciutat, encara no hagi estat capaç ni de nomenar un gerent. En una ciutat on cada any augmenta el flux de visitants, improvisar és renunciar a governar i limitar-se a celebrar grans esdeveniments com si fossin un projecte estratègic.

La possibilitat de gestionar un recàrrec municipal a banda de la taxa turística, tal com ha treballat ERC, és una eina poderosa per condicionar el model i no només per engreixar titulars. No té cap sentit aplicar el mateix recàrrec a tots els allotjaments si el retorn d’un creuerista que menja i dorm al vaixell no té res a veure amb el d’una família que passa una setmana en un càmping. Un recàrrec ben dissenyat hauria de ser més alt allà on el retorn és menor i l’impacte més gran. I, en canvi, més moderat en modalitats d’allotjament que contribueixen més a l’economia local.

Aquest recàrrec només té sentit si revertim aquests ingressos en polítiques que mitiguen els efectes del turisme sobre la vida quotidiana. Parlem de reforçar la neteja, la vigilància o millorar el transport públic. També vol dir planificar on té sentit concentrar nous hotels o rehabilitar edificis existents, i amb quins criteris, en lloc de deixar que sigui el mercat qui decideixi a cop de rendibilitat immediata.

Tarragona encara és a temps d’evitar els errors de ciutats mediterrànies que han descobert massa tard que el turisme desbocat expulsa els veïns i buida de vida els carrers. Dubrovnik ha arribat a tenir 27 turistes per habitant i ha hagut d’aplicar mesures tan extremes com limitar creuers, visites i fins i tot el soroll de les maletes de rodes sobre les llambordes perquè els pocs residents que quedaven poguessin seguir vivint-hi. A Venècia ja fa anys que es parla dels “últims venecians”, un avís clar del que passa quan la ciutat renuncia a ser ciutat per convertir-se només en postal.

La Part Alta, per exemple, veu com cada persiana que tanca d’un forn, una farmàcia o una floristeria es torna a obrir com a botiga de souvenirs, un símptoma clar de pèrdua d’ànima de barri. Si no es desplega un pla d’usos valent, si no tenim un equip que pensi el model i si eines com el recàrrec municipal s’usen només per fer caixa i no per corregir desequilibris, el risc d’acabar com aquests exemples ja no serà una exageració retòrica sinó una trajectòria anunciada.