El trident innovador: Entre l’oportunitat global i el repte territorial

La construcció del futur, com deia la setmana passada, no comença en buit: inicia reconeixent allò que s’ha ignorat o, pitjor, fins i tot denegat. 

I a Catalunya, el que més brilla i alhora més ombra projecta es diu Trident Innovador i les seves derivades. 

Amb aquesta segona entrega posarem l’accent sobre el significat d’aquesta aposta atrevida i, al mateix temps, intentarem de fer visible aquesta ombra, per fer entendre la matèria primera de què depèn tot plegat: l’energia.

Comencem en afirmar que el Trident Innovador simbolitza una aliança estratègica entre Catalunya, Espanya i Europa per liderar la transformació digital i assegurar una autonomia real en el camp de la innovació. 

Es tracta de tres punxes d’un mateix impuls: assolir sobirania tecnològica per a un continent que no es pot permetre envellir sense renovar-se.

 Utilitzant el llenguatge bèl·lic que s’ha tornat molt de moda últimament, el trident tecnològic representa una espècie d’Excalibur, digne dels millors manuals de soft-power geopolític (i estratègic) capaç de catapultar-nos directament al segle XXII (i permetre’ns de viure aquest amb més esperances i oportunitats), i que es composa de tres puntes: tecnologia d’avantguarda, talent de primer nivell i capacitat d’innovació sistèmica. 

En el nostre País això es substancia en tres derivades directes que són representades pel relat poderós, atractiu, i en gran part autèntic dels tres projectes més impactants que hem pogut generar: Innofab, DARE i PIXEurope. 

Elements fonamentals que encarnen el Trident Innovador i defineixen la frontera del possible: Innofab és el semiconductor català que vol parlar amb el món; DARE és el cervell obert que pensa per si mateix; PIXEurope és la llum que connectarà totes les dades. 

A través d’aquests projectes, el País es posiciona com un referent en la recerca i el desenvolupament de les tecnologies crítiques per al futur. 

Però un semiconductor, per funcionar, necessita energia (i si neta millor, òbviament). Un supercomputador, per pensar, requereix xarxes de coneixement ben arrelades. I una fotònica que il·lumina el futur també ha d’ilSebastiano Alba Consultor mediambiental i BD de Limonium @smartmaking luminar els territoris que la sustenten. 

I aquí ve el trencament: quan el Govern mostra aquest trident, quina Catalunya està dibuixant? Una que inclou les comarques de l’Ebre, o una que innova només des d’un triangle d’excel·lència? I sobretot: on queda la descarbonització de la química més potent del Sud d’Europa, que al dia d’avui es configura més com una emergència silenciada? 

Un trident no es clava en l’aire. Es fixa en un sòl. I si el sòl es diu cohesió territorial, avaluació qualitativa i transició energètica justa, llavors el veritable trident encara està per forjar.

Els projectes en si del trident (Innofab, DARE, PIXEurope) simbolitzen l’ambició d’una Catalunya que vol ser sobirana tecnològicament i és evident que són necessaris i brillants. 

Però abans de celebrar-ho, cal fernos unes quantes preguntes més i que pot ser resultaran encara més incòmodes: els molts llocs de treball d’alta qualitat, tots aquests xips que parlaran amb el món i tota aquesta llum que connectarà dades… també connectaran amb el Camp de Tarragona, per exemple, o la plana de Lleida o les comarques del Nord i de l’Interior? 

Sintetitzant, quan el Govern ens mostra les seves tres punxes, quina Catalunya està dibuixant? 

La pregunta no és retòrica: és geogràfica, social i, sobretot, política. Fa unes setmanes estava descrivint l’exemple dels 103 milions d’euros dels Projectes Singulars Institucionals com exemple d’un patró de concentració que el Trident Innovador, en la seva formulació actual, no contradiu. 

I és aquí, on insisteixo per contribuir a millorar el pla que necessitem per fer-nos imparables i per fer-ho real, necessitem avançar a partir del relat oficial que amb valentia s’ha construït fins ara i que mostra la seva principal escletxa: la ceguesa estratègica davant la descarbonització urgent de l’industria química de Tarragona, per exemple, per fer-la més resilient i estratègica. 

Paraules sense fi s’estan utilitzant per abordar la transició verda, però es mira cap a un altre costat quan cal prendre decisions que toquin el cor de l’ecosistema industrial existent.

I és aquí, en aquest buit entre el que es diu i el que es fa, on es revela el veritable trident que falta: el de la cohesió territorial, les xarxes de coneixement arrelades i una transició energètica urgent i transversal.

 Sense aquest, el Trident Innovador és una arma brillant, però sense terra on clavar-se. 

I per fer visible l’invisible, cal entendre la matèria primera del canvi: l’energia. Perquè sense una electrificació verda que arribi a tots els racons productius (i les llars també) del país, sense una estratègia compartida per descarbonitzar la indústria pesant, i sense vincular els megaprojectes tecnològics amb les urgències energètiques del territori, la sobirania tecnològica serà sempre un miratge.

La propera setmana ens endinsarem en aquest trident invisibilitzat: en el seu potencial integrador, en els seus avantatges quan es lliga al pacte social d’una Catalunya digna, solidària i recíproca, i en el que ens ensenya el mirall de qui ja ha començat a respondre, per exemple, com Rotterdam, abans que la ceguesa estratègica esdevingui fracàs irreversible. 

Perquè el futur no s’endevina: es construeix amb coratge o es perd per inacció.