El risc zero no existeix

Hi ha veritats que incomoden perquè obliguen a decidir. Una d’elles és tan simple com devastadora: el risc zero no existeix. Repetir-ho no és alarmisme. És responsabilitat. Negar-ho, en canvi, és una forma de negligència política.

L’exposició del World Press Photo 2025 al CCCB de Barcelona de fa unes setmanes i especialment el projecte “Un poble descarrilat” de la fotògrafa nord-americana Rebecca Kiger, posa rostre a aquesta veritat incòmoda. El seu treball documenta les conseqüències del descarrilament d’un tren carregat de substàncies químiques perilloses a East Palestine, Ohio, el febrer de 2023. Un petit poble de 4.700 habitants convertit, de la nit al dia, en una comunitat marcada per la por, la incertesa i la desconfiança institucional.

El dia després que ningú no vol imaginar

Quan un accident d’aquestes característiques ocorre, el problema no s’acaba amb l’evacuació ni amb les rodes de premsa tranquil·litzadores. El veritable desastre comença després. Quan les càmeres marxen. Quan els titulars desapareixen. Quan els veïns tornen a casa i ja no saben si poden confi ar en l’aigua que beuen, en l’aire que respiren o en les institucions que els governen.

Les imatges de Rebecca Kiger no mostren explosions ni foc. Mostren una altra cosa molt més inquietant: la normalitat contaminada. Persones assegudes als porxos de casa seva, infants a l’escola, reunions veïnals carregades de tensió. Tot aparentment igual, però profundament alterat.

A East Palestine, com passa sempre en aquests casos, la informació sanitària va ser contradictòria, fragmentada i tardana. Les empreses van minimitzar l’impacte. Les administracions van apel·lar a la calma. I la ciutadania va quedar atrapada entre el discurs oficial i la seva pròpia experiència quotidiana.

Aquest és el model de desastre del segle XXI: invisible, persistent i profundament injust.

Tarragona no viu en una bombolla

Pensar que això no pot passar aquí és un acte de fe injustificat. El litoral tarragoní reuneix totes les condicions perquè un accident ferroviari amb mercaderies perilloses tingui conseqüències greus, molt greus.

Cada dia, trens carregats de substàncies tòxiques circulen per la via de la costa, travessant nuclis urbans densament poblats, passant a pocs metres d’habitatges, escoles, centres sanitaris i zones turístiques. Ho fan en un territori que ja conviu amb un dels complexos petroquímics més grans del sud d’Europa i amb una memòria recent marcada per incidents industrials.

La normalització del perill

El risc més gran no és el tren. És la normalització del perill. Quan una amenaça potencial forma part del paisatge quotidià, deixa de ser percebuda com a tal. El debat desapareix. La pressió social es dilueix. La responsabilitat política s’evapora.

Durant anys, el pas de mercaderies perilloses per la costa ha estat assumit com un mal menor, com una inevitabilitat. Però no ho és. Hi ha alternatives. I hi ha veus que fa temps que les posen sobre la taula.

Una reivindicació ignorada massa temps

La Plataforma Ciutadana Mercaderies per l’Interior, ajuntaments de la zona, altres plataformes i entitats ciutadanes, fa anys que reclamen una solució clara: desviar el trànsit de mercaderies perilloses cap a una via interior, allunyada de les zones més densament poblades del litoral.

No és una proposta ideològica ni maximalista. És una demanda basada en el sentit comú, en la prevenció i en el principi de precaució. És exactament el que s’hauria d’esperar d’un territori que ha après, a força d’ensurts, que la improvisació costa vides.

El problema és que aquesta reivindicació ha topat sistemàticament amb el mur de la inacció. Retards, silencis, estudis eterns, promeses ajornades. Mentrestant, els trens continuen passant.

El risc zero no existeix, però la irresponsabilitat sí

Cap infraestructura és infal·lible. Cap sistema és immune a l’error humà, a la fallada tècnica o a l’impacte d’un fenomen extrem. Dir-ho no és generar alarma, és dir la veritat.

El que sí que és evitable és exposar irresponsablement a milers de persones a un risc innecessari. El que sí que és evitable és esperar que passi una desgràcia per reaccionar. El que sí que és imperdonable és mirar cap a una altra banda.

Quan un tren carregat de substàncies perilloses travessa zones densament poblades, no només transporta mercaderies. Transporta una possibilitat. I quan aquesta possibilitat es materialitza, ja no hi ha discurs que la desactivi.

La por com a senyal d’alerta

La por no sempre és irracional. De vegades és una forma d’intel·ligència col·lectiva. Una alarma que indica que alguna cosa no quadra.

Generar inquietud no és irresponsable quan el perill és real. El que és irresponsable és amagar-lo sota una falsa sensació de seguretat.

Un precedent que Tarragona no pot oblidar

El 14 de gener s’han complert sis anys de l’accident químic d’IQOXE a Tarragona, una explosió que va provocar víctimes mortals, ferits greus i va sacsejar definitivament la falsa sensació de seguretat amb què el territori convivía amb la indústria química. Aquell dia va quedar al descobert un cas paradigmàtic d’irresponsabilitat empresarial: mancances en els sistemes de seguretat, opacitat informativa, protocols insuficients i una cadena de negligències que mai no haurien d’haver estat possibles. Les conseqüències no van ser un accident inevitable, sinó el resultat directe d’un model que prioritza la producció i el benefici per damunt de la prevenció i de la vida humana. Sis anys després, el record d’IQOXE continua sent una advertència clara: quan el risc existeix —i sempre existeix—, la combinacióde negligència empresarial i permissivitat institucional converteix qualsevol error en una tragèdia. Oblidar-ho seria repetir-ho.

Decidir abans que decideixi l’accident

Aquestes reflexions no pretenen sembrar pànic, sinó exigir decisions. Decisions valentes. Decisions urgents. Decisions que posin la vida i la salut de la ciutadania per davant de la comoditat política.

El cas d’East Palestine ens recorda què passa quan els avisos s’ignoren. El litoral tarragoní encara és a temps de no repetir aquest error. Perquè el dia que el tren descarrili —si ho fa— ja no servirà dir que ningú ho podia preveure. Ja no servirà prometre comissions d’investigació ni minuts de silenci. Ja no servirà apel·lar a la calma.

Quan el tren passi, serà massa tard.