Refundació d’Europa

La referència global d’Europa, després de la gran guerra, amb un exemple de drets i llibertats, enveja mundialment, i que ha ‘durat’ un període llarg de temps, suposa un fet inapel·lable que, en els darrers mesos, és posat en qüestió per diferents raons, especialment a partir de la vigent guerra a Ucraïna, l’arribada al poder del president americà i l’aparició d’una Xina amb vocació de lideratge.

Crec que les dades objectives ratifiquen que el progrés ha estat assentat a Europa, amb una realitat de conquestes socials, referència absoluta en qualsevol anàlisi planetària.

Malauradament, els darrers mesos, ‘l’època de l’èxit’ sembla que està en perill, si entre tots no fem el que toca, a l’hora de poder garantir la senda de l’èxit sobre la que hem estat assentats els darrers quasi 75 anys, i no solament des d’una visió formal, sinó, i molt especialment, en funció d’una capacitat pròpia per endegar mesures d’urgència tan aviat com es pugui.

Encara que fa molt poc que el pes econòmic d’Europa era una evidència, fora de dubte, que comportava que els dirigents europeus eren part important en les diferents preses de decisions que es produïen, hem entrat en una fase on l’espai d’infl uència ‘passa’ en moltes ocasions, del que pugui dir i opinar la Comunitat Europea, a la que ens vol ubicar en un espai d’intranscendència, a tots els efectes.

La constatació de problemes als que s’ha de fer front amb polítiques ‘pràctiques’, posen de manifest que es fa molt difícil trobar veus unitàries davant la immigració, la complaença per una política fiscal conjunta o, fi ns i tot, a l’hora de fixar estratègies, on dret i deures hauran de quedar globalment i comunitàriament assolits per tots els Estats implicats.

Malauradament, la realitat sembla que encara no va pel camí del consens de tots els Estats, sinó que es produeixen decisions evidents, especialment en funció de governs, de tots els colors, on referències com l’increment de suports electorals, per les opcions més extremes, el que suposen és una garantia de divisió, cada cop més evident.

Sembla lògic que la consolidació d’aquesta opció per la discrepància Europea, que fins ara és una realitat, no suposa cap bona nova ni és garantia per iniciar les actuacions que haurien de produir-se, sinó ens volem convertir en purs ‘actors secundaris’, d’un teatre mundial que ‘va a la seva’, i on les noves aliances no ens anuncien cap benefici per la nostra Europa.

Tampoc la rellevància d’un marc de ‘redistribució dels espais globals’, ens garanteixen res de res, per tant, el panorama en portes, ens deixa en un espai de provisionalitat, on el que és segur és que l’únic que està garantit és la pèrdua de pes de tot indici a l’hora de poder ampliar una manera de fer, avui en dubte permanent, per raons taxatives, on la ideologia, l’extremisme i, per damunt de qualsevol anàlisi, la manca de rigor, semblant cada cop més consolidades.

No oblidem, tampoc, les pròpies crisis nacionals dels diferents actors comunitaris, amb greus problemes interns, amb decisions i enfrontaments cada cop més consolidats, amb ‘hipoteques’ que impedeixen arribar a acords puntuals entre ells mateixos.

Moltes són les veus que, parlant del que s’haurà de fer per tornar a la capacitat d’influir, com garantia de continuar en el nostre propi model d’estat de benestar, ara bé, no sé si som capaços de debatre sobre punts polèmics vitals pel nostre futur, com la productivitat, la reordenació de la immigració o, inclusiu models de pressa d’acords pràctics, sense oblidar imposar una assumpció de decisions comunitàries, en temes emblemàtics, per fer front al tema aranzelari global, amb la posada del fre de ‘barreres intervinent els 27’ i amb un nou marc jurídic global que retorni la seguretat jurídica conjunta, per esmentar alguns dels debats en discussió.

En definitiva, no sé si serem conscients del que pot passar, el que és evident és que fent el que toca, o bé el nostre demà pot estar més difícil del que puguem sospitar, refundar com a alternativa a la crisi del sistema hauria de ser una ‘ruta’ per la qual optar, almenys endegar una ‘il·lusió’, avui difícil de veure.