Senegal, país de contrastos

Tornar a Senegal, després de 2 anys de la primera experiència, ha estat intens. Com intensa és la primera vegada que visites aquest país que, com sempre dic, no et deixa indiferent.

Aquesta vegada ha estat diferent tant pel lloc on hem estat, més urbà, amb les diferències que pot tenir un medi urbà d’allà amb els d’aquí, com per poder compartir l’experiència amb la Maria, la meva filla.

Definiria Senegal com la terra de la Teranga, la terra de l’hospitalitat, del compartir-ho tot, el que tenen i el que no tenen, però sobretot de compartir la seva alegria i la felicitat de donar-ho tot a qui acaben de conèixer, tot i no ser ni família ni amic. Aquesta vegada hem pogut conèixer ben de prop les famílies senegaleses i hem assaborit els seus menjars, les seves festes, músiques i tradicions que són ben diferents de les nostres, respirant el seu ambient, on la generositat i la felicitat ho impregnen tot.

La nostra experiència a Kaolack passa també per ajudar i col·laborar, en el que hem pogut, amb l’Octubre Rosa. En aquests dies es fa prevenció i detecció del càncer de mama i cèrvix en la població de dones i nenes, ben diferent del que fem aquí. Són exploracions senzilles i amb pocs recursos, sense cap tecnologia ni grans proves complementàries. Les dones van als CAP amb les cares somrients i els seus millors vestits, i fan de la sala d’espera un mapa de colors ben vius. La vacunació del virus del papil·loma a les nenes va ser tot un èxit. Que vacunessin “toubabs” (dones blanques) semblava que fos una festa i va cridar l’atenció de les nenes més petites.

Kaolack també ens va mostrar la cara més dura d’una societat pobre. Els talibès són nens que van pel carrer, la majoria descalços, amb robes esquinçades i amb uns pots de plàstic demanant menjar o diners. Viuen a les cases del Corà, sense higiene ni alimentació, i la religió és l’únic que aprenen. Un “marabú” és qui es fa càrrec d’ells, és un tutor religiós que sembla ser que obliga els nens a demanar diners o menjar, a canvi de viure en aquestes males condicions, assegurant una educació exclusivament religiosa. Mai m’hagués pogut pensar que entrar-hi, per atendre un nen malalt de malària que estava en unes condicions infrahumanes, m’hagués pogut fer sentir tan malament amb mi mateixa, com a persona i com a metge, sentint impotència i malestar. Els ulls d’aquell nen que vam visitar, uns ulls tristos i infeliços, em venen al cap moltes vegades. Alguns d’aquests nens venen d’orfenats on han estat abandonats pels pares, o són nens orfes, o bé d’alguna família que no pot mantenir-los, ja que potser en aquella casa ja hi ha 7 o 8 criatures més. En un d’aquests orfenats també vam estar-hi ajudant a canviar bolquers o donant biberons, o simplement jugant, acaronant i abraçant aquests nadons que no tenen l’escalfor d’una mare o un pare i no poden sentir ni potser mai sabran el que és el veritable amor, i que estan desarrelats segurament de per vida de les seves famílies.

Puc dir que he respirat pobresa, que he sentit una pena immensa en determinats moments, ràbia i impotència de veure tanta injustícia, tanta desigualtat i diferències amb el nostre món. I també puc dir que he respirat la generositat i el compartir en el seu significat màxim, i he pogut sentir com de gran tenen el cor les persones de Senegal, com donen i regalen somriures, abraçades i com són capaços de fer-te sentir família sense ser-ho.

Gràcies Maria, sé que portarem aquests dies per molt de temps al cor. Gràcies companyes que hem format el grup de voluntàries i especialment a tu, Bineta, per fer-nos sentir com a casa a casa teva; pots estar orgullosa de ser d’on ets i tenir la família que tens. Gràcies a La Veu entre Cultures, ONGD, que impulsa les relacions entre Senegal i Reus, per poder fer possible aquesta aventura.