Mega estats

És una situació constatada l’existència global d’un ‘marc de poder’, on els diferents actors institucionals, han deixat pas a un conglomerat d’interessos econòmics que, assenyalats en uns entramats empresarials superpotents, que també tenen una veu a valorar, si realment volem fer una anàlisi realista de com es configura el nostre món, des del besant de la presa de decisions, a tots els nivells.

En qualsevol cas, assistim quotidianament a una realitat on la preponderància del poder econòmic ha pres un protagonisme incomparable amb fets objectius i que el que constatarà és que el model vigent és diferent del que teníem només fa uns 50 anys, i amb el que s’haurà de conviure, per molt que des del discurs ideològic, es facin esforços sense garantia d’èxit, per trobar vies de reconducció, que no sé si ens podem permetre i, el que és més evident, tampoc crec que es poguessin garantir fórmules d’èxit al respecte.

Cec que, cada cop són més evidents les contradiccions de la visió política, amb un món on combinen ‘règims’ democràtics, autocràtics, de partit únic o d’opcions de seguretat, com únic argument de conquesta del poder, per tant, es fa difícil veure com es pot passar dels ‘discursos’ a la pràctica quan, per altra banda, fins i tot ‘les societats’ globals, busquen, en el marc d’entesa governamental, la seguretat econòmica per sobre de qualsevol altre concepte, és a dir, la democràcia com l’entenem aquí, passa a un segon pla que queda suplantat per un canvi de prioritats socials evidents.

Si entrem en l’apartat de les dades, podem comprovar com determinades ‘corporacions transestatals’ gaudeixen d’un poder econòmic i d’influència sense límits; a títol d’exemple s’ha parlat del fet que una multinacional com GOOGLE, el seu referent és superior a les economies de Portugal i Finlàndia juntes, però és que el seu valor, de més de tres bilions de dòlars, suposa dues vegades el PIB d’Espanya i Portugal. Ja sé que només són números, però el que sembla taxatiu és que l’opció empresarial va més enllà dels estats.

No oblidem tampoc el que es coneix com a ‘capitalisme d’estat’ on determinades decisions dels petroestats, o bé dels líders armamentístics, com USA, XINA o Rússia, ens posicionen en un marc mundial, on cada cop el protagonisme territorial queda més difuminat i on les decisions dels organismes internacionals queden difuminades per una incapacitat evident de l’hora d’imposar determinats criteris, exemple recent de la crisi a l’Orient Mitjà, on la ‘crítica’ queda relegada a les paraules i poc als fets pràctics.

Tornant a l’efecte dels ‘megaestats econòmics’ no es pot tampoc deixar de costat la poca capacitat d’influència dels Estats, en si mateixos, no poden ni fixar fórmules amb la garantia d’eficàcia, sense oblidar el que suposen els models de ‘paradisos fiscals’, que també comporten un espai de garantia de continuïtat en un model que es fa difícil d’assumir i controlar.

Davant el panorama que defineixo, no és que no existeixin fórmules de control, que hi són i podrien ser garantia d’equilibri, ara bé, la necessitat d’influir, té possibilitats reals o només queden en la pura diatriba ideològica sectorial?, crec que aquesta és la resposta pendent, per un món global hipotecat per una globalització, on es fa difícil trobar acords davant una atomització d’interessos creuats fora de discussió, on la gran majoria d’Estats, tenen els seus interessos i on les prioritats d’uns i altres, costa molt que siguin coincidents.

És evident que mesures d’ordre tributari general, on la constatació d’alternatives de fre, per determinades tasques inassumibles mundialment, podria constituir un primer pas per trobar un termini mitjà que no deixés als Estats com purs comparses, en funció d’uns interessos particulars que es veuen superats per l’evidència dels fets.

Ens podem quedar en la ‘raó moral’, per cert, diferent arreu del món, depenent, en cada cas, cosa que es posa de manifest en la mateixa incapacitat d’arribar a acords conjunts en qüestions com el medi ambient, per tant, no estaria de més buscar línies de mínims punts d’acord, si realment, amb els ‘passos’ en portes, amb execucions infinites com ‘la intel·ligència artificial’, ens recol·loquin en un ‘vassallatge’ impossible, on els drets i la llibertat quedin com un fet superat i impossible.