Cinc reptes clau de la Universitat pública per al 2026

Ha començat el 2026, un any que a la Universitat Rovira i Virgili serà molt important, donat que serà l’any del relleu del l’equip de govern actual. A més, el nou equip, disposarà d’un mandat de sis anys enlloc dels quatre actuals, i serà l’encarregat de conduir a la URV fins l’inici de la propera dècada. La URV forma part d’un sistema universitari que, des de la meva visió, afronta cinc grans reptes a partir d’aquest any 2026:

1. Garantir el finançament estable i sostingut. El repte principal de la Universitat pública continua sent aconseguir un finançament adequat i estable que permeti cobrir els costos essencials -personal, béns, serveis, inversions- i, a la vegada, impulsar la qualitat i la recerca. L’infrafinançament crònic és un mal endèmic en el sistema universitari de casa nostra. La queixa generalitzada és la manca de recursos estables, especialment per fer front als augments de despeses captives, com els costos de personal i Seguretat Social, i revertir la caiguda de la despesa pública universitària en termes reals des del 2009, i això és especialment necessari per a la URV. La implementació de la Llei Orgànica del Sistema Universitari (LOSU) requereix recursos addicionals per estabilitzar el Personal Docent i Investigador (PDI), un objectiu que, a causa del finançament, ha hagut de flexibilitzar els seus terminis.

2. Modernització i adaptació de l’oferta formativa. L’aprenentatge al llarg de la vida i l’adaptació ràpida a les necessitats del mercat laboral són crucials. Un repte concret és el desenvolupament i l’emissió de microcredencials -certificats de formació curta i flexible- abans del juny de 2026, com s’està fent a Catalunya. Això implica crear formacions que permetin a adults i professionals en transició actualitzar o adquirir noves competències, especialment en àmbits com la digitalització i la sostenibilitat. Tanmateix, és clau assegurar que els plans d’estudi -graus i màsters- i les noves formacions curtes s’alineïn de manera efectiva amb les demandes dels sectors productius i l’ecosistema de recerca i innovació.

3. Atracció i estabilització del Personal Docent i Investigador. La qualitat del sistema universitari depèn de tenir professorat i personal investigador qualificat i en condicions laborals dignes. Es manté el repte d’estabilitzar el professorat precari -per exemple, la reducció de la taxa de professors associats- i de rejovenir les plantilles, en línia amb els objectius de la LOSU. Cal també proporcionar un marc de carrera professional previsible i atractiu que permeti a les universitats competir pel talent amb centres internacionals i amb el sector privat.

4. Competitivitat i diferenciació en un entorn mixt. Les universitats públiques afronten una creixent pressió competitiva, especialment de les universitats privades, que han incrementat la seva quota d’alumnat. El repte és destacar la qualitat de la docència, la recerca i la transferència de coneixement de la universitat pública. Hem d’afrontar també el desequilibri territorial en l’assignació de recursos, especialment en comunitats amb diverses universitats, per garantir que totes les institucions públiques -incloent-hi les que estan fora de les grans capitals- tinguin el finançament necessari per ser motors d’innovació i desenvolupament territorial, a més d’enfortir la seva competitivitat a nivell internacional.

5. Impuls a la recerca i la transferència de coneixement. La universitat pública ha de ser un motor de recerca d’excel·lència i assegurar que els seus resultats tinguin un impacte real en la societat i l’economia. La crítica sobre el finançament a Catalunya es deu a que les universitats públiques catalanes reben, de mitjana, una dotació pública estructural significativament inferior a les seves homòlogues de la majoria de comunitats autònomes espanyoles, i aquest fet impacta de forma negativa especialment a la URV. Tanmateix, les decisions internes de govern de la universitat han d’estar decididament encaminades a fer possible aquest repte fonamental.