La post-transició

Fa unes setmanes, celebràvem l’aniversari de la constitució, que ben aviat serà la que més ha durat al llarg de la nostra història, i ho feien amb estudis demoscòpics que posaven de manifest els dubtes de la ciutadania respecte a la seva vigència i la mateixa necessitat d’adequar-la al moment que vivim, en un exercici democràtic compartit de respecte per una ‘eina’ que ha estat vàlida més de 40 anys, però que, més aviat que tard, tocarà posar al dia.

És cert que el marc constitucional, va ser el pas definitiu, en el seu moment, per passar d’un règim dictatorial a una democràcia, que amb els seus encerts i fallides, garantia la possibilitat de viure en llibertat, i que va tenir un suport acaparador per una ciutadania que exigirà un canvi absolut de règim polític.

No oblidem, tampoc, que la Constitució, en si mateixa, és el producte de la feina d’una ciutadania i d’uns ‘redactors’ que el que havien de buscar era que des del diàleg es conquerís un model assumible per quasi tothom, per tant, l’èxit i la referència que, en el seu moment, va constituir un text legal, era fruit de renúncies i anhels i, com a resultat, d’aquí el seu encert i durada.

En el moment actual, el que sembla evident és que cal fer canvis en aquell redactat, però el que no es pot fer és enganyar, ni confondre a la ciutadania, sense dir que per fer possible canvis es necessiten suports majoritaris, on totes les opcions polítiques puguin dir la seva i que finalment, se sigui capaç de ‘treure’ un nou marc constitucional amb un suport màxim, el que, en tot cas, no és viable, sota cap concepte, és pensar que es poden fer modificacions des de plantejaments ideològics extrems, respectats, però que tenen el pes que tenen.

No sé si és correcte parlar d’una ‘nova transició’, del que sí que estic convençut és que hem de ser capaços de trobar les respostes per superar les mancances vigents en un món interrelacionat, en el qual no podem aparèixer com dividits i febles, per tant, d’acord a fer el que toca, del que no estic tan segur és si existeix la voluntat i els lideratges per fer-ho, i és aquí on es pot donar el límit infranquejable cap al qual s’hauria de treballar per oferir a la gent una proposta que, com a mínim, gaudeixi del suport popular que en el seu moment va tenir la constitució encara vigent.

Podem parlar de la dificultat actual, amb problemes de tot ordre, on els extremismes polítics tenen un pes impensable només fa uns anys, però també el que suposa la nostra ubicació en el marc polític global o el que comporten determinats desitjos territorials legítims, als que s’haurà de donar resposta des del seny i no des de ‘l’estómac’; per tant, és evident que la cosa no serà fàcil, però serà vital disposar de prou capacitat d’humiliat compartida per tots, no fer-ho ens posicionarà novament en una dinàmica de desafecció política, on el culpable de tot sempre és el contrari.

L’esforç d’aquells que des del marc autocrític, van ser capaços de fer el que calia, amb risc personal, haurien de ser un exemple que no hauríem de deixar de costat a l’hora d’afrontar amb garanties una ‘post-transició’ des de la lògica i el diàleg, per més complicat que es pugui entendre.