Separació o crisi matrimonial? Matisos en els drets hereditaris dels cònjuges
Les relacions de parella sovint són dinàmiques molt complicades d’encasellar dins les possibilitats que ens dona el llenguatge i, més difícil encara, la llei, que es basa en el llenguatge i en les categories que a partir d’ell fa el nostre marc normatiu. Però la justícia ho exigeix. I en aquest exercici els matisos són molt importants. Cal tenir-ho en compte a l’hora de defensar els nostres interessos davant l’intent (legítim) d’objectivar les diverses casuístiques de relacions sentimentals que fan els jutges.
Els poso un exemple recent. Davant de la defunció sobtada d’un home, la seva ex dona va reclamar per als seus fills la totalitat dels seus bens perquè havia detectat que la parella actual del difunt havia publicat a les xarxes socials que ja no estaven junts. Es tractava, però, com es va poder demostrar davant del jutge, d’una crisi temporal que encara no es podia considerar una separació. Amb fets concrets que avalaven aquesta tesi: havia transcorregut poc temps des que havia deixat el domicili que compartien, la seva roba encara estava als armaris d’aquest immoble i ella s’estava provisionalment a casa d’una amiga.
Unes realitats demostrables que es van presentar i van ser admeses com a proves que la separació no s’havia consumat. I que li van permetre heretar una part dels bens de la que encara era la seva parella en el moment de la mort. Tot i que l’article 422-13 del Codi Civil Català preveu que si hi ha un divorci en tràmit una separació de fet aquests drets hereditaris es perden.
Aquest cas suscita diverses refl exions. La primera, que hauríem d’anar més amb compte amb el que publiquem a les xarxes socials perquè pot tenir conseqüències sobre els nostres interessos, com bé saben els professionals dels departaments de Recursos Humans, que investiguen en els comptes dels candidats a un lloc de feina per treure conclusions sobre els seus perfils, descartant-los a la mínima excentricitat o conducta que, segons el seu discutible criteri, no és apropiada per a una determinada feina o per a la imatge de l’empresa.
L’altra conclusió, més en la línia argumental d’aquest article, és la necessitat de fer testament i tenir-lo sempre actualitzat en funció de la situació sentimental de cada etapa de la vida i les voluntats que se’n deriven. És una evidència cultural que la nostra societat és reticent a fer-ho, perquè s’interioritza la relació del testament amb la mort, quan s’hauria de vincular al benestar dels nostres éssers estimats. El testament és la millor manera de posar ordre en aquesta situació per la que tots passarem. Hi ha alternatives al Codi Civil Català que protegeixen els drets dels hereus legítims, com la quarta vidual o la quarta falcídia, però són marcs normatius genèrics que difícilment encaixaran amb la voluntat del difunt. Això només ho aconsegueix un testament actualitzat.