Què necessiten realment els estudiants de la URV?
Un grup d'estudiants al campus Catalunya, just abans de fer les PAU.
Fa anys que sento repetir l’ideari que la universitat és un espai de creixement, d’oportunitats i de futur. Però quan trepitges els campus de la URV i parles amb els estudiants que els habiten cada dia, t’adones que aquest ideari té esquerdes profundes. Són mancances estructurals que condicionen la vida acadèmica, la mobilitat, el benestar i, en definitiva, l’experiència universitària de les diverses generacions d’estudiants que formen part de la nostra comunitat universitària.
Una de les queixes més recurrents és la difi cultat quotidiana per moure’s entre campus, arribar a classe a temps o trobar un espai segur on deixar-hi la bici o el patinet. La mobilitat és, encara avui, un maldecap constant: horaris irregulars, connexions febles entre Tarragona i Reus, i una sensació general que la logística mai no va al ritme que ho fa la vida estudiantil. Hi afegim, a més, un problema que fa anys que es cronifica: la manca d’espais per l’aparcament dels vehicles. No es pot parlar seriosament d’accessibilitat si, abans de començar una classe, ja s’ha perdut una quantitat de temps poc raonable per poder accedir a les aules.
Un altre gran escull es troba a dins dels edificis: la manca d’espais d’estudi adequats, actualitzats i sufi cients. Els horaris dels serveis adreçats a l’estudiantat es queden curts i els recursos tècnics sovint no estan a l’alçada de les seves necessitats actuals. Ens omplim la boca parlant de digitalització, però encara hi ha estudiants que no troben una sala tranquil·la per seguir una classe online, o que han de competir per un endoll a la biblioteca. El coneixement s’ha diversificat, però els espais que l’han d’acollir semblen ancorats en un altre temps.
Tampoc podem obviar el benestar emocional. Ho veiem cada dia: estudiants esgotats, aclaparats per la pressió, que no troben un suport psicològic àgil ni prou visible. Paradoxalment, en el moment històric en què més es parla de salut mental, costa trobar serveis que realment estiguin al servei de tothom. I la universitat, que hauria de ser un espai protector, encara no ha fet el pas endavant que molts necessiten.
La vida universitària va més enllà d’assistir a classe. Cal comunitat, cultura, espais de socialització, activitats que donin respir i, sobretot, un campus que sigui viu. I molts estudiants tenen la sensació que la URV no aprofi ta prou el seu potencial en aquest sentit: falta dinamisme, falta oferta, falta una aposta clara perquè els campus siguin alguna cosa més que corredors i aules.
La participació estudiantil, tot i ser reivindicada als discursos ofi cials, tampoc té la força que seria desitjable. Els estudiants demanen ser escoltats no només quan cal fer una foto institucional, sinó quan cal prendre decisions rellevants que els afecten. Reclamen canals clars, accessibles i útils per fer arribar propostes i queixes, i sobretot una universitat que respongui.
I, finalment, cal abordar la preocupació de fons pel futur laboral. Molts estudiants tenen la sensació que la universitat no els encamina tal com seria desitjable cap al mercat laboral. Que els falta orientació professional, connexió amb empreses, pràctiques de qualitat, internacionalització i eines reals per afrontar un mercat laboral exigent i canviant. En un món que evoluciona ràpid, la universitat no es pot permetre avançar a una velocitat diferent.
La URV té talent, potencial i una comunitat plena d’iniciatives. Però necessita escoltar més i actuar amb decisió. No n’hi ha prou amb bones intencions. La URV no es pot permetre ignorar les necessitats del seu estudiantat, donat que seva primera missió és oferir una docència de qualitat. Els estudiants són el seu present i el seu futur, i són la raó de ser de les seves decisions, inversions i projectes.
Cal transformar els campus perquè siguin espais accessibles, moderns, saludables i realment connectats amb la vida i les necessitats dels estudiants d’avui. Respondre aquestes necessitats estudiantils no consisteix en implementar mesures simplistes i populistes, sinó que cal parlar de dignitat, d’igualtat d’oportunitats i de futur. I aquest futur comença en el moment en què la universitat decideix posar els estudiants, de veritat, al centre de la vida universitària.