La negociació com a base de govern

La crispació vigent crec que posa en dubte, sovint, l’exemple de la mateixa transició política que, amb encerts i errors, ha garantit el període més gran de prosperitat del país, que es basava, de manera vital, en el diàleg i la negociació, com principi i final de qualsevol desacord, per greu que pogués semblar.

A vegades sembla que, per part d’algú, té més valor la imposició ideològica que qualsevol altra mesura d’entesa, especialment quan és previsible la pèrdua generalitzada del poder, en funció d’un canvi de tendència, molt criticat, però on ningú és capaç de fixar les raons objectives d’aquest.

Com principi, negociar, comporta un procés per resoldre els conflictes, buscant línies de trobada d’alternatives de síntesi, en la fixació d’objectius comuns per quasi tot, per tant, no estaria de més raonar des de la llibertat si realment és viable un marc de convivència, on no sigui possible arribar a enteses mínimes, i el que pot ser més greu, seguir ‘treballant’ per un enfrontament dialèctic que el que busca és evitar tota mena de negociació.

En les darreres setmanes estem assistint a manipulacions interessades, tergiversacions i, el que pot ser més emblemàtic, un intent per confondre a la ciutadania, posicionant-la en una discussió permanent, on quasi la totalitat ‘són d’uns i altres’, obligant a posicionar-nos sobre qualsevol tema que surti en el debat mediàtic, cada cop més interessat en defensar el seu punt de vista, no acceptant evidències inapel·lables.

Certament, el model que sembla es vol ‘instaurar’, el que fa és potenciar els ‘discursos’ extrems com l’única base viable de futur, assistint, repetidament, a un moviment social, on tot és d’un color o altre, sense cap matís, i el que això suposa és ubicar-nos en un dubte, on res és el que sembla, sinó el que ens diuen que sembla.

És evident que darrere al que esmento existeix una lluita electoral que, el que vol és apropar els seus idearis a una ciutadania que tampoc veu lideratges potents, sinó que s’ha d’acontentar amb direccions polítiques fallides, en una ‘tàctica’, on ‘el tu més’, sembla que és l’argument vital per sobre de qualsevol argument.

No sé si és factible entrar, en algun moment, en una fase de ‘trobades d’entesa’, però el que sí que sembla infal·lible, és que si avancem en la dinàmica vigent, més aviat que tard, podem traspassar el ‘dubte induït’ en la desqualificació dels més mínims acords.

Ja sé que discutir de propostes és difícil, i el que queda és parlar de ‘titulars’, sense entrar en el fons dels temes plantejats, i aquest risc s’haurà de recuperar al preu que faci falta, fins i tot prescindint de determinats lideratges més preocupats per ‘personalismes’ que per la necessitat de trobar i conformar acords de futur, amb el més ampli suport ciutadà.