De llums i de l'estupidesa humana

El passat dissabte dia 22 de novembre, per motius familiars vaig haver de viatjar a Barcelona i, a la tarda, quan intentava tornar a la dissortada Tarragona, vaig patir una de les sensacions més desagradable que hagi patit en la meva vida, una veritable odissea que, en alguns moments, em va fer pensar que Calígula no estava tan boig com diuen i que quan va dir allò que «és una llàstima que la humanitat no tingui un sol coll»… No continuo perquè encara prendria mal, el mal que no vaig prendre el dia en qüestió, però poc va faltar.

Resulta que, quan vaig agafar el ‘metro’ per anar al passeig de Gràcia a agafar el bus baixant a l’estació de plaça de Catalunya, pels altaveus del comboi on viatjava van dir que no pararia en aquell indret, per la qual cosa molta gent va baixar a Urquinaona. El drama va començar a la mateixa andana d’aquella estació: estava completament atestada de gent que intentava guanyar la sortida. Mai havia vist una gernació semblant. Quan vam arribar a sortir del soterrani ens vam trobar amb unes multituds que empenyien en totes direccions, amb tots els carrers tallats al trànsit. Només cal que els digui que per fer un trajecte que normalment faig en deu minuts a pas de passeig, dissabte vaig tardar cinquanta-cinc minuts. Semblava una fulla que el corrent porta d’aquí d’allà en mig d’aquella multitud atapeïda. Em vaig assabentar sobre la marxa que aquell desori era a causa que s’havia congregat una massa increïble per presenciar l’encesa dels llums de Nadal. Semblava que fos una ocasió que no s’hauria de repetir en segles. La multitud parlava totes les llengües, menys el català, naturalment. No, dic mentida perquè vaig sentir que una veu femenina cridava «Ajudeu-me, que m’esclafen!». Algú va preguntar que què passava i una veu, amb accent sudamericanoide, va respondre ben poc caritativament: «Nada, una vieja que caído y que dice la están pisoteando». En aquestes, un altre brètol, amb el mateix accent, va cridar «¡Han puesto una bomba en el Metro!». Sortosament, ningú es va esverar per la senzilla raó que era gairebé impossible moure’s. Després de rebre infinites trepitjades, cops, empentes i colzades al païdor, com que no podia agafar el bus vaig optar pel tren. Amb penes i treballs vaig poder arribar a l’estació del passeig de Gràcia davant Casa Batlló, on algú va tenir l’acudit de muntar un espectacle de llum i so, formant-se un tap monumental. Quan ja pensava que havia passat el pitjor i estava a pocs metres de l’entrada de l’estació on algú va tenir la pensada de tancar la meitat de l’accés, amb la qual cosa tot s’havia ralentitzat, amb el risc corresponent. En una de les empentes em van dur fins a una senyora que, sembla ser, estava embarassada. Aleshores, una mena d’humanoide amb parla sudamericana em va increpar: «¿Que no ves que mi mujer está embarazada». Jo, que vaig i li dic: «¿Cómo quiere usted que lo vea si vamos como vamos?». Resposta de l’humanoide: «¿Es que eres tonto, hijo de p… (perdoneu que no posi les tres lletres que manquen)?». Vaig callar per evitar-me un carxot, però vaig estar temptat de dir-li: «!El tonto es usted, por traer una mujer embarazada a este pandemonium¡».

Jo no sé si no hi va haver alguna desgràcia, però penso que és una mostra de l’estúpids que podem ser els humans, per assistir de manera gairebé suïcida a un acte tan poc rellevant com una encesa de llums de Nadal. Semblava que havia d’arribar la fi del món en poques hores i, és clar, tothom volia veure aquell darrer espectacle nadalenc. Bé, això de nadalenc és un dir perquè l’esperit de Nadal brillava per la seva absència. Els puc assegurar que fins i tot hauria acceptat de bon grat la presència, que em regira els budells, d’alguns llums amb el Pare Noel i els seus rens!

I aquí voldria fer una reflexió, i no m’importa si s’enfada el senyor Collboni o algú de més a prop, que una altra cosa no faran, però muntar actes per sortir a la foto i llençar els diners del contribuent, quan hi ha moltes coses a millorar a les ciutats respectives, és d’irresponsables. Menys enceses, menys banderoles i menys cartes anunciant qui sap què i que s’inverteixi en el què fa falta. Què es pensa fer aquí, per exemple, amb l’ex Banc d’Espanya (Han vist l’estat en què es troba, malgrat que s’hi facin exposicions?), amb la Quinta Sant Rafael i un, etcètera més llarg que la Muralla xinesa? Ah, què treu a cap muntar aquests “shows” que poden ser perillosos per a la integritat del personal? El que sí els puc dir que no aniré a veure l’encesa el 28 de novembre a la plaça de la Font. Perquè les llums, les d’aquí i les de Barcelona, les podrem veure fins al mes de gener de 2026.

Bé, he de dir que Mixeta em va preparar una infusió de til·la, mentre filosòficament em deia: «No t’esveris! Ja ho diu la Bíblia: el nombre d’estúpids és infinit!».