Onze menes de Monarquia (1975 – 2020)

La celebració del 50 anys de la mort de Franco – al llit, però sofrint teràpies acarnissades – i la immediata successió pel Rei d’aleshores ha forçat celebracions històriques. De cap manera podem commemorar-ne l’arribada de les llibertats, ni tampoc la de la Monarquia Parlamentària. Els qui vam ser joves activistes, particularment l’any 1976, en vam viure l’evidència.

La primera mena de Monarquia, la que enceta la mort de Franco, en fou prou continuista. Un règim repressor de l’exercici de les llibertats, particularment de la de manifestació que tant vam exercir aquell 1976. Sense el Dictador les vèiem plenament a tocar; l’estaca es podia tombar. Però aguantava a cops de de porra, detencions, processos i empresonaments i Campanades a morts a Vitòria. 

Tot l’any 1976. Desplegats els grisos arreu, quanta por repartint octavetes cridant per l’abstenció al Referèndum de la Reforma. Desembre de 1976: quanta por. L’autorització al 6 setembre i el 8 de novembre dels mítings al camp de Mart del PSC(C) i de l’Assemblea de Catalunya demostrava que ens feien viure en una arbitrària apertura per controlar escrupolosament els ritmes dels canvis a curt i llarg terminis. La segona mena de Monarquia.

La Reforma reinstaura la Monarquia (14 de desembre de 1976). Tercera mena. Que s’elevarà a la quarta a partir de la legalització el PCE l’astut 19 d’abril de dissabte Sant de 1977. Dret de pes assolit per “l’exercici de les llibertats sense llibertats per a les llibertats” en pols dialèctic desbordant el famós de «la ley a la ley por la ley». 

L’hereu de Franco ( 22 de novembre 1975) s’esborra i es reescriu com a ‘hereu de la Dinastia’ el poc valorat 14 de maig de 1977, de transmissió de drets borbònics de pare a fill; un mes després de la convocatòria de les eleccions generals de 15 de juny. El Rei hi elegeix 41 senadors, recordem-ho.

La Monarquia continuista, de l’arbitrària apertura, la reinstaurada, l’hereva de la dinastia ha de caminar cap a la Monarquia parlamentària després que els resultats electorals converteixin la legislatura en obligadament constituent; la que d’entrada aprova l’Amnistia de la Reconciliació el 15 d’octubre de 1977. Nou desbordament. 

La cinquena mena de monarquia, finalment referendada el 6 de desembre de 1978 i en vigor des del 29. Des del 22 de novembre de 1975 hem construït el Trienni de la Transició. Uns nosaltres entre antagònics amb un desenllaç plausible d’Estat democràtic i social de Dret.

La monarquia parlamentària hauria exercit rutinàriament seu paper arbitral, marcat per la Constitució de 1978, si els poders provinents de la nostra sobirania popular haguéssim triomfat, dins la correlació de forces en presència, sobre l’anomenat ‘búnquer’– més poder fàctic de la màxima cúpula militar que polític -. 

Va treure les urpes, definitivament, el 23 de febrer de 1981. El cop d’Estat, sempre molt latent i tan temut – allò sí que era incertesa – és aturat essencialment per la sisena mena de Monarquia: la del Rei que com a cap de les Forces Armades és obeït pels 11 capitans generals, un per un, un després de l’altre, aquella llarga nit del 23-F. 

Per a la seva mentalitat crònica continuista el Rei té auctoritas i potestas perquè l’ha nomenat Franco. El Rei atura el 23-F. Qui en dubti és que no tenia res a perdre si hagués triomfat el Cop. Aquells agitadors del 1976 hauríem perdut llibertats (i com a electes a tots els nivells institucionals), també l’estrenada feina als llavors implantant-se serveis públics de l’Estat Federalitzant de Benestar. Potser que la Transició s’eixampli com a període entre novembre 1975 i febrer de 1981, fins a un Quinquenni i mig.

Aquella primera versió de la Monarquia, la continuista, com a expressió de tantes paradoxes de la Història, esdevenia el sòlid substrat per consolidar-la llargament. La sisena mena de Monarquia anorreadora per sempre del búnquer militar, sembla bona i sòlida; i més quan esdevé Monarquia parlamentària dins Europa, des juny de 1985. 

Des d’octubre de 1982 fins a març de 1999 coronant governs socialistes; i, per tant, homologable a la britànica amb laboristes i la sueca amb socialdemòcrates. Definitiva i d’excel·lència com a setena forma de Monarquia. La plenament acceptable pel ventall de generacions políticament actives durant la Transició, molt despectives d’aquell Rei fins el 23-F.

Refiat i humà massa humà el Rei es va enfonsant en una vuitena Monarquia; la de la seva progressiva impopularitat, a causa de dos contumaços pecats molt capitals – luxúria i avarícia – condemnats amb desengany i ràbia pels més desemparats arran de la imprevisible i profundíssima Gran Recessió de 2008. Ha d’abdicar, el 2 de juny de 2014 públicament i el 19 oficialment. 

El bipartidisme de la Monarquia parlamentària l’ha acordada. És la novena mena de Monarquia – en un únic acte i definitiu. Immediatament comença la desena mena de Monarquia: la del Rei hereu de la Monarquia parlamentària espanyola de la Constitució de 1978. Singularitzada amb una Reina exdona separada plebeia, reportera de guerra de TVE. 

Per al lobby mediàtic públic republicà independentista cal reconèixer una onzena Monarquia, la del missatge del 3 d’octubre de 2017 reactiu al Referèndum de l’1-0. El justifico com una intervenció com a cap d’un Estat que veia seriosament amenaçat; que volia asserenar els propis ciutadans alarmats o irats, els governs europeus i els poders fàctics econòmics globals. Per què ni un paràgraf en català?

Al cap de sis anys de regnat, el diumenge 16 de març de 2020, a començaments del confinament per la pandèmia, el Rei nou fa net amb l’emèrit Rei vell: li retira l’assignació reial i renuncia a la seva possible herència econòmica familiar, massa embrutida. Dotzena mena de Monarquia. 

El fill obre un revisionisme de cancel·lació de tota l’obra del pare per consolidar la seva conscient que tota institució espanyola, cadascuna, ha d’aportar la càrrega de la prova que ni és corrupta ni opaca. Conscient de la seva culpabilitat, en una tretzena característica de Monarquia, pels qui la seguim des de la seva naixença fa 50 anys, el Rei emèrit el 3 d’agost del mateix 2020 s’autoexilia a Abu Dabi. El camí de l’exili obligat l’havien seguit avi i pare; i la dinastia grega del cunyat. Un destí que potser explica – que no justifica - l’avarícia preventiva.

Som en les celebracions dels 50 anys de la Monarquia associada, molt forçadament, com a nou règim dos dies després de la mort de Franco. Una Monarquia en catorzena versió perquè no surt a foto el Rei que s’hi coronà i regnà fins fa 16 anys; exclòs com a càstig a les seves actuacions en la seva vuitena mena de Monarquia. Som al Palau Reial, analitzem en l’esmentada foto els llocs protocol·laris: al centre, el Rei, el qui quan aleshores era petit príncip, fill de la Reina emèrita, situada en quart lloc. 

Els únics que, efectivament, commemoren els 50. En sisè i vuitè llocs, els dos supervivents redactors de la Constitució de la Monarquia Parlamentària, la quarta versió; al setè lloc, el president socialista, que demostra la sisena. En tercer lloc, la Reina des de la novena. En segon lloc, l’hereva Elionor. En quines menes de Monarquia regnarà?