La veritat incòmode del milió d’euros: no és per l’alcalde, és malgrat ell
Imatge d'arxiu d'un pianista al conservatori de Vila-seca
El nou conveni del conservatori de Vila-seca ha arribat com una bombolla d’auto-celebració al govern municipal. Fotos, titulars i un relat d’èxit personal que no resisteix ni dos minuts d’anàlisi seriosa. Un milió d’euros anual no cau del cel ni és un premi per la gestió local: és, senzillament, el que Vila-seca hauria d’haver tingut fa dècades i que mai va arribar mentre que la Diputació estava en mans del mateix partit que ara pretén capitalitzar-ho.
La presidenta Llauradó ho va dir sense embuts: és un salt «qualitatiu» imprescindible. I sí, ho és. Però no gràcies al govern municipal, sinó malgrat ell.
L’alcalde Pere Segura insisteix -una vegada i una altra- que aquest conveni no s’ha de llegir en clau metropolitana. És una afirmació que frega l’absurd. Els fets són tossuts: sense mirada metropolitana Vila-seca no tindria avui aquesta aportació. Punt.
Durant anys, el conservatori s’ha sostingut a cop de pressupost local, ofegant les finances municipals mentre que des de l’ajuntament es venia això com una situació ‘normal’. No ho era. Era un desequilibri injustificable que ningú del seu entorn va voler corregir. Ara arriba el rescat -sí, el rescat- i l’alcalde es fa fotos com si fos l’autor de la solució.
La realitat és una altra: aquest conveni existeix perquè hi ha un PSC fort que entén el territori com el que és: una xarxa, no un espai de localismes. I la prova és incontestable: els conservatoris de Tarragona, Reus i Vila-seca ja funcionen com una xarxa metropolitana real. Els alumnes es mouen lliurament entre centres segons especialitat, professorat o necessitats familiars. Així ho fan des de fa anys. Negar-ho és negar al territori.
Segura pot repetir mil vegades que «això no és metropolità». Però si Vila-seca rep un milió anual és precisament perquè sí que ho és. I perquè hi ha un Govern a la Diputació que ha deixat enrere el clientelisme i el provincianisme per actuar amb criteris de justícia i equitat.
El més greu d’aquesta història no és l’intent d’apropiació política. És la incapacitat crònica del Govern municipal d’entendre on som i què necessitem. Vila-seca no pot continuar governada amb la mirada posada al melic i amb un relat auto-protector que ja no cola. El territori avança, es connecta, coopera i el transforma.
Nosaltres no podem quedar-nos fora d’aquesta dinàmica per una visió curta i un lideratge incapaç d’assumir-la. Aquest conveni no és una medalla. No és una victòria personal. És una rectificació històrica després de dècades de mirar cap a un altre costat.
I, sobretot, és un avís. Quan Vila-seca es connecta al territori, guanya. Quan el seu Govern decideix viure al marge, perd.
La feina del PSC –a la Diputació de Tarragona i al municipi- és clara: assegurar que Vila-seca no torni a quedar enrere. Encara que a alguns els molesti escoltar-ho...