Habitatge: sí, però

El 1969, quan Charles de Gaulle va convocar el referèndum que perdria i que el duria a la dimissió, un dels seus ministres se’n va desmarcar a mitges, i va dir que votaria «Oui, mais...». Sí, però. Una resposta que hem de donar als anunciats plans d’habitatge del Govern.

Sembla que cada cop és més clara la consciència que estem patint una emergència habitacional. Les dificultats –per no dir la impossibilitat– que té molta gent d’accedir a un habitatge digne (i de vegades ni això) ja sigui de compra o de lloguer, són innegables, i demanen respostes immediates. Respostes, a més, que no poden ser les de sempre. Allò que ja s’ha fet, s’ha demostrat ineficient, i seria absurd repetir-ho.

S’han anunciat una sèrie de mesures dirigides a mobilitzar sol amb urgència, amb uns objectius quantitatius molt ambiciosos en un termini curt, de quatre anys. Això genera unes quantes preguntes.

A on?. Els habitatges fan més falta en un lloc que a l’altre, i no sempre allí on es poden fer, allí on hi ha solars o hi ha sòl, coincideix amb la demanda. L’anunci de l’impuls de 57 sectors de sol urbanitzable, amb un potencial mínim de mil habitatges cadascun, i amb la voluntat d’augmentar aquest potencial, no sembla que hagi contemplat la variable de situació. Aquests sectors són allà on fan més falta? Encara no sabem quins són ni a on, però els podem associar fàcilment a ciutats grans, i això deixa al marge una bona part del país. Per raons d’equilibri territorial, per no alimentar processos de concentració de la població, hagués estat raonable contemplar, també, sectors més reduïts i més repartits arreu del país.

Com? S’ha posat el focus en la construcció d’habitatge. Certament, cal un increment net –depèn de a on– si atenem l’altíssima edat d’emancipació dels joves o els habitatges compartits. Però això no ens hauria de fer perdre de vista l’absoluta necessitat de la rehabilitació i regeneració del parc d’habitatges existent, no només -que també- per augmentar l’oferta, sinó sobretot per assegurar una llarga vida al parc construït. Una rehabilitació i regeneració que també ho han de ser de les ciutats. La regeneració urbana, refer la ciutat existent, és la millor política territorial.

Qui ho paga? El cost dels milers d’habitatges necessaris per assolir un parc d’habitatge públic equiparable a la mitjana europea, o almenys als objectius del Pla territorial sectorial de l’habitatge implica una inversió important. Si tenim en compte que generar habitatge de lloguer -per a no perdre capital públic- i assequible -és a dir, a preus regulats- vol dir un taxa de retorn a molt llarg termini, algú ha de posar, ara, la diferència. Això demana un esforç i coordinació entre tot el sector públic, però també serà imprescindible la col·laboració del sector privat, que és -ho sabem molt bé- amb ànim de lucre.

Habitatge assequible no vol dir habitatge regalat. Deixant de banda situacions d’emergència -que n’hi ha, i s’hi ha de donar resposta- estem parlant d’ajudar la gent a arribar a un habitatge digne, habitatge que té un cost. Aquest esforç ha de quedar repartit: una part, l’adquirent o llogater; una part, pública, sigui en forma d’ajut o, millor, en accions per abaratir costos; una part, el promotor, que no hi ha de perdre, però ha de ser conscient que no hi guanyarà tant.

No falses expectatives, pel que fa a la immediatesa de les solucions o als recursos necessaris. Si en el cas dels solars localitzats pot ser relativament fàcil –projecte, llicència, construcció, i, és clar, finançament– ja no és tan senzill el cas de sòls encara pendents d’urbanitzar, o, fins i tot, de planejament. Aquests són processos –formular, tramitar i aprovar el planejament; reparcel·lar; urbanitzar; edificar– que demanen temps. I fins i tot si reduíssim terminis i tot plegat fos mes àgil, com és desitjable, hi ha una sèrie de garanties per al conjunt de la ciutadania i per a la propietat que ni es poden ignorar, ni seria bo que ho féssim.

La saviesa popular ho sap molt bé: el prometre no fa pobre. Però prometre i no complir –i, encara pitjor, sabent que no es pot complir– potser no fa pobre, però genera desconfiança i frustració. I ja en tenim prou i massa, d’això, com per a tenir-ne més. De manera que plans i projectes potser més modestos, i amb totes les dades per davant, millor que promeses o demandes inassolibles.

De manera que sí, però.