L’abisme de la destrucció

L’anunci d’una suposada signatura de pau a Gaza no pot ser rebut amb una eufòria ingènua, sinó amb una profunda i melangiosa reflexió. És l’epíleg agredolç d’un conflicte que ha demostrat, una vegada més, la capacitat de l’ésser humà per a l’autodestrucció. La pau forçada, dictada per l’esgotament i el clamor internacional, ens obliga a una anàlisi introspectiva sobre el cost d’aquesta guerra, la responsabilitat dels seus protagonistes i la fragilitat dels ideals que la civilització diu defensar. Aquest escrit esdevé una meditació sobre la fallida moral i política que ha suposat aquesta guerra.

La guerra entre Israel i Palestina és, abans de ser una contesa territorial o religiosa, una crisi d’empatia i de valors. Els fets ocorreguts mostren una realitat esfereïdora: la deshumanització de l’altre com a condició prèvia a l’acció bèl·lica.

Des d’un punt de vista crític, crec convenient assenyalar amb severitat innegociable els crims perpetrats per ambdós bàndols. El terrorisme islamista jihadista, amb la seva ideologia teocràtica i excloent, és un flagell per a la humanitat, també per a occident. Els actes deliberats de violència contra civils, els segrestos i el llançament indiscriminat de projectils són manifestacions d’una barbàrie que no admet pal·liatius. Aquesta lògica de la destrucció total, impulsada pel fanatisme, no només amenaça l’existència d’Israel, sinó que condemna el poble palestí a ser una víctima doble: de l’ocupació i dels seus propis líders radicals, que els instrumentalitzen com a escuts humans i peons en una guerra funesta.

Però, al mateix temps, la reacció de l’Estat d’Israel, tot i la seva obligació de protegir els seus ciutadans, ha travessat, massa sovint i de forma estrepitosa, el llindar de la proporcionalitat i l’ètica bèl·lica, si és que n’hi pot haver en algun moment... La magnitud de la devastació a Gaza, la pèrdua incalculable de vides innocents i la destrucció d’infraestructures civils vitals s’inscriuen en un patró de força excessiva. La defensa de l’existència o la supervivència no pot ser un xec en blanc per a la massacre. El dret internacional i la moralitat exigeixen que la força s’apliqui amb la màxima contenció, una exigència que, lamentablement, s’ha obviat amb una freqüència tràgica.

Aquesta reflexió ens porta a la cita d’Elie Wiesel, Premi Nobel de la Pau (1986), supervivent de l’Holocaust Nazi, qui va afirmar que “La indiferència davant del sofriment és una malaltia, i la més perillosa”. Aquesta guerra ha estat una crònica de la indiferència, la indiferència dels terroristes davant la vida jueva i la indiferència, sovint estratègica i a gratcient, de la maquinària militar jueva davant la vida palestina.

En la recerca d’un far de llum o un punt de referència moral enmig d’aquest caos, la mirada s’adreça als valors europeus i occidentals, no com a dogmes, sinó com a eines forjades durant segles de conflictes per temperar l’instint bèl·lic i, en definitiva perquè regni la pau. La nostra civilització es fonamenta en el pluralisme i el respecte inherent als drets humans

universals. Aquests són els mateixos ideals que han permès a nacions com la catalana prosperar en la convivència, el respecte i la cultura de l’acord.

La complexitat d’aquest conflicte ha estat massa sovint trivialitzada per la intervenció d’actors globals guiats per la frivolitat i un narcisisme polític destructiu. Ens hem acostumat a veure la geopolítica com una extensió de la marca personal dels líders, un fet que s’ha exemplificat de manera flagrant en la figura del president nord-americà Donald Trump.

La seva gestió i irrupció en el conflicte ha estat marcada per declaracions populistes i una retòrica simplista, semblava més adreçada a l’autocomplaença i a l’aplaudiment de la seva base electoral que no pas a una solució diplomàtica sòlida. Aquesta política de l’ego i del “reality show” global menysté la complexitat històrica i cultural del Pròxim Orient, tractant el destí de milions de persones com a meres fitxes en un joc d’interessos personals i polítics. Les iniciatives de pau requereixen intel·ligència emocional, humilitat i un compromís ètic amb la realitat, qualitats que han brillat per la seva absència aquests darrers dies.

La pau recentment signada és, en el millor dels casos, una treva. El veritable repte comença ara, no podem aspirar a la pau sense un exercici d’autocrítica radical per part de tots els actors. Els israelians han de reconèixer que no hi ha seguretat duradora sense el reconeixement de la dignitat del poble palestí. Han d’abandonar qualsevol temptació de revenja o de tracte humiliant. Els palestins, per la seva banda, han d’abandonar ineludiblement l’estratègia del terror i escollir un lideratge que estigui disposat a acceptar l’existència i la seguretat de l’altre, ja que la llibertat només pot florir sota el paraigua de la legalitat i la no-violència.

La defensa dels drets humans no és una opció, és l’única via. Hem de ser contundents en la crítica a qualsevol forma de terrorisme o genocidi, perquè només la pau i la llibertat, sense concessions, pot obrir la porta a la reconciliació. L’única victòria real en aquesta guerra serà el dia que ambdues nacions entenguin que la seva supervivència està indissolublement lligada a la supervivència de l’altre. Aquesta és la lliçó més dura i més necessària que ha de deixar la tragèdia.