‘Saur’, molt més que un llibre de poesia

De tots els llibres de poesia que s’han publicat durant els darrers mesos, el Premi Miquel de Palol 2025 intitulat Saur, escrit per la poeta barcelonina nascuda el 1983 anomenada Laia Llobera, és el més destacable de tots. Una obra que vol ser un punt d’inflexió en la seva poètica, una obra que, per aquells que no l’hagin llegida i sigui el primer cop que la descobreixen, se’ls presentarà també com a «madura», per descriure-la d’alguna manera, i amb una voluntat classicitzant.

Tant és així que, primerament, la lectura que proposa l’autora, una lectura que vol retornar la poesia als seus orígens, a la poesia trobadoresca, a la cultura càtara, ensems que inclou elements místics i religiosos i temes tan centrals com l’amor, la mort, el pas del temps i la relació del lector amb el món que l’envolta, fa que l’obra prengui un caràcter amb ressons renaixencistes, amb ressons romàntics, en definitiva, amb ressons verdaguerians.

En segon lloc, el llenguatge és un llenguatge volgudament culte. Un dels símbols que hi apareixen, diria que l’eix central per entendre la raó de ser del llibre, és el «salze». El salze, o desmai, per l’Esbart de Vic, fou important durant els seus inicis. Jacint Verdaguer comença a anomenar la font del Morgadès com a font del Desmai perquè al costat de la font hi ha un desmai. I el desmai és l’arbre per excel·lència dels romàntics perquè és un arbre que desprèn melangia. Per això Laia Llobera l’inclou en el tercer poema que forma part de l’últim capítol del llibre titulat L’or d’Occitània. Perquè Laia Llobera, com els renaixencistes i, per tant, els romàntics, s’inspira en la poesia medieval trobadoresca, en el trobar clus que esmenta en el primer poema del llibre, i el trobar leu, que esmenta en un dels poemes del mig, i per això opta per un tipus de vers poc emprat actualment: el sonet, en el romanç, en la sextina… Versos on la mètrica i la rima hi són presents. Només en la penúltima part, que dona títol al llibre, Saur, es permet utilitzar un xic el vers lliure. Potser per això la cita que li correspon és un vers d’Agustí Bartra.

En tercer lloc, la majoria d’estrofes són estrofes lapidàries. Versos que arriben, que marquen, que inspiren i fins emocionen. «[...] Volarà l’ala, s’encendrà l’arç, / i un cant d’atzur durà la crida. / Faran l’adeu, tornarà el març / i un nou poeta dirà la vida [...]». És talment en la poesia el glop més gran que pot existir d’aire fresc, de vida? «[...] Des del vers o aquella ofrena, / que ara ens creix com feia abans, / he estimbat l’obaga encesa / i el rebrot que alça la pena [...]». El jo poètic ho confirmava uns versos abans, que en la poesia hom hi pot trobar llum, hom hi pot trobar esperança, en definitiva, hom hi pot trobar vida. De nou, aquest caràcter vitalista del jo poètic, té ressonàncies romàntiques. Un llibre que tal vegada també és melancòlic, tal com el lector podrà comprovar en aquests versos que podeu llegir a continuació: «[...] Tan sols una cobleta pels absents / i una engruna d’arrels pels teus presents. / Un assossec de pins crescuts als feus / i un bon braçat d’anhels que alcin els peus [...]». Tal volta també oníric puix la poesia, per na Laia Llobera, «[...] es torna indret en tot el que perdura / glateix, amb força viva, l’aigua pura, / que mena soterrada cap al somni [...]». Una proposta poètica que vol ser estela que meni el lector cap als clàssics, n’apreciï la bellesa, i d’aquest record en naixi l’amor: «[...] Dels meus avantpassats, en faig record / i els reconec en mi dins del meu pit. / Amar és invocar qui ha precedit / el nostre pas del viure fins a la mort [...]».

Finalment, la figura de Déu hi és present. Perquè és en Déu, pel jo poètic, que es pot trobar la poesia, és en Déu que es pot trobar la vida, tal com hom podrà comprovar en aquests versos finals del poema Immortèla, un poema que és la columna vertebral del llibre, juntament amb el símbol del «salze» esmentat anteriorment: «[...] Celem pels mots la pira i la presència: / ensinistrem les dagues de la crida. / Servo de tu l’essència de l’aire [...]». Ací, l’aire, és presentat pel jo poètic com a símil de la poesia, com a símil de la vida.

Per tot això que s’ha exposat, i per molt més, la poesia de na Laia Llobera, i en concret la poesia de Saur, Premi Miquel de Palol 2025 de poesia, cal que s’alzini en cadascun dels esperits dels lectors, cal ser comprada, llegida i difosa, perquè és una veu que transmet pau, que transmet calma, que transmet harmonia, una poesia curulla d’amor, rebel, concisa, que poua en els clàssics, però que a la vegada vol ser clàssica, que vol ser llegida, fruïda, escoltada, viscuda.