Les basses de la Mina de Ca Domingo

La Mina de Ca Domingo i les seves basses es troben dintre del terme de l’Argilaga. És un lloc que està vinculat històricament amb aquest poble i gent de la població hi anava a viure per treballar com a jornalers o domèstiques. Hi ha unes basses enormes que recollien l’aigua que venia de la mina de Mas de Molins. En aquestes s’hi emmagatzemava una gran quantitat d’aigua. S’ha calculat que hi cabien uns 2.311 m3, és a dir, 2.311.000 l.

A aquesta masia hi va néixer la poetessa Dolors Bofarull Rull (L’Argilaga, 1902 – Nulles, 2005). Sobre aquest lloc en va escriure una poesia: ‘Jo vaig néixer sense guardons ni corona, en una masiona al costat d’on cantaven les granotes al bassal de les Cavotes. Tot era de color rosa al costat de la resclosa. El silenci del cucut pels camins que s’hi arribava a la masia s’hi flairava un reialme de salut. La gran vinya un xic cansada però ben enriolada en colors de la tardor de morats, marrons i roses van volant vers les rescloses per fer-se cendra o carbó’.

Era una construcció concebuda per acumular una gran quantitat d’aigua tant de la que circulava torrencialment pels camins quan plovia com la que venia de la mina. La hisenda era formada per una casa, unes basses i una galeria d’arcs amb un safareig. La mina portava aigua del pou situat al Mas de Molins. Aquesta hi circulava per gravetat i hi havia una font que sempre rajava. Quan els Domingo van vendre el Mas de Molins van posar com a condició que poguessin seguir traient aigua del pou, doncs alimentava les basses que la família tenia més a baix.

Hi devia haver molt tràfic de persones amunt i avall encarregant-se de les diferents tasques diàries. El treballador Joan Balanyà va baixar a la mina a començaments del segle XX per netejar-la i es diu que va quedar sord a causa de la seva profunditat. A partir d’aleshores li van posar com a renom, el Sordo de la Mina. Les mares advertien als seus fills que no li diguessin el Sordo ja que era un malnom. Malgrat la seva sordesa aquell treballador tocava la guitarra i les castanyoles.

Els nens hi anaven a caçar serps i granotes que quedaven atrapades dintre les basses i les posaven a l’interior de pots de vidre. Era costum anar-hi el dilluns de Pasqua per tal de menjar-hi la mona. Hi rajava una aigua molt fresca. Hi havia gent que hi anava per refrescar-se i nedar. Davant la casa hi devia haver uns horts on se’n devien treure verdures boníssimes. En els últims anys es va omplir de vegetació i una de les basses es va ensulsir. Feia molta pena l’estat en que es trobava i gairebé no es podia passar. Deien que si t’hi banyaves durant la revetlla de Sant Joan, la seva aigua et curava.

Quan plovia baixava molta aigua a través d’un camí que feia de sèquia i anava a parar al dipòsit situat davant les basses. Aquest dipòsit feia de decantador i impedia que entrés terra a l’interior. Segurament havia de ser netejat amb regularitat. D’aquest passava a una primera bassa i d’aquí a una segona. Al costat del dipòsit hi havia un canal per on devia passar l’aigua fresca que venia directament de la mina. Aquesta es podia enviar a l’interior de la primera bassa o canalitzar-la a través d’un canal d’obra fins a la casa.

Entre les dues basses hi havia una passarel·la. Quan estaven plenes quedava coberta per l’aigua. Les dues basses estaven comunicades per la part inferior. Un semicercle fet d’obra i amb un orifici devia permetre fer una segona decantació. Aquest tub es podia tapar i, d’aquesta manera, omplir només la primera bassa. Quan arribava al límit de la passarel·la, l’aigua corria neta cap a la segona. Quan la segona arribava al seu límit, l’aigua queia cap als safarejos.

Els rentadors estaven situats a l’últim arc de la galeria. També era possible captar l’aigua del fons d’aquesta segona bassa i a través d’un canal portar-la cap a la parada que hi havia davant de la casa. Els safarejos eren llocs on anaven les dones a fer la bugada i a parlar. També eren utilitzats per abeurar als animals.

La façana principal del mas era tota de color rosa i hi havia un rellotge de sol que anava marcant les hores del dia. S’hi veu una esfera solar i dotze fletxes que indiquen les hores amb números romans. D’aquesta manera els jornalers podien saber a quina hora del dia estaven. La façana estava pintada imitant maons, i la part del coronament emulava una barana. L’interior de la casa estava pintat amb uns colors fantàstics. Per exemple, a la cuina s’hi veuen diferents capes de pintures. Hi destacaven les fulles d’olivera, les franges de colors, les sanefes o les rosetes vermelles i blaves.

Després que els Domingo venguessin la propietat, el lloc es va anar abandonant i deteriorant. Les basses es van enfonsar però es van restaurar fa alguns anys. Recentment s’ha descobert una porta que condueix a un gran dipòsit rectangular subterrani cobert per una volta catalana. Es troba per sota del nivell de la part posterior de l’edifici. Mesura 2,7 x 1,4 x 13,5 m. i devia poder emmagatzemar uns 52 m3 d’aigua, es a dir, 52.000 l. d’aigua.

Aquesta construcció ens mostra el valor de l’aigua pels habitants del territori. Sense aigua no era possible la vida ni l’agricultura. Per aquest motiu es duien a terme molts esforços per poder-la emmagatzemar i utilitzar-la en temps d’escassetat. Avui en dia es troba en procés de ruïna i si no s’hi actua en pocs anys en quedarà poca cosa. Si hi aneu vigileu de no caure-hi o prendre mal.