Despesa pública – impostos i prioritats

No deu ser fàcil tancar pressupostos públics, si no es fa un esforç d’anàlisi ampli, lligat amb els plantejaments de prioritats, ara bé, com concepte general, s’entén que la despesa pública són els diners necessaris per fer front al pagament dels serveis públics i les despeses de funcionament normal, per tant, seria bo que, des del debat no polititzat, fóssim capaços de valorar, de manera objectiva i amb la màxima transparència, quines han estat les aportacions públiques a determinades actuacions governamentals.

Es fa difícil recordar ara, amb perspectiva, inversions ‘inviables’, només producte de l’enfrontament partidista, que ens han comportat Aeroports sense avions, polígons industrials sense empreses, infraestructures viàries repetides en determinats territoris i deficitàries en altres, per no esmentar exemples emblemàtics com és el cas de rodalies a casa nostra, amb una manca de previsió evident, en funció de no sé quines argumentacions al respecte.

Per tant, quan parlem dels ‘diners de tots’, no ens hem de quedar només en els grans números, els ingressos, o baixar a criteris puntuals com la necessitat, evident, de millora d’opcions com la sanitat o l’educació, sense al·ludir el que comporten les posicions; en conseqüència, perfecte debatre dels pagaments públics, però per fer-ho amb la màxima transparència i renunciant a la politització com argument que ‘tot ho tapa’. No crec que la ciutadania vulgui reduir les despeses de sanitat, ni d’educació, ni baixar les pensions, però a més, també hauria de conèixer què es fa amb les ‘subvencions agraïdes’, les inversions i ajudes fallides, sense oblidar les subvencions sense retorn, el manteniment d’una classe política, amb costos directes i indirectes, via organismes que són oficines de col·locació dels ‘ex’, ni tampoc les mateixes estratègies equivocades, en cada moment, amb exemples de tota mena i amb responsables de tots els colors.

Quelcom pot pensar que la discussió que esmento pot no ser important, o que la seva transcendència és relativa, malauradament, els exemples propers en el temps, com la fallida de Grècia, o la necessitat recent de portar a terme actuacions concretes davant el dèficit a França, són situacions que ens haurien de fer visualitzar el problema en la seva justa mesura.

No crec que ens podem permetre l’increment permanent del ‘deute’, pensant que aquest és un tema menor i que, en tot cas, arribat el moment de negativitat, ja vindrà Europa a ajudar-nos, no crec que ens podem permetre seguir ‘devent’ i ‘gastant sense límits’, si a més no oblidem els compromisos que, com integrants de la Unió Europea, ens hem donat.

Suposo que el que refereixo es fa feixuc i, també es fa difícil assumir errors, en el passat i en el present, però a què esperem a fixar prioritats en una sèrie de punts, que van des de l’anàlisi de la capacitat de recaptació, via impostos, l’absoluta obertura informativa, la pròpia rendibilitat de les aportacions i, fins i tot, l’autoexigència de gestionar bé i per a tots i no solament per una part. No fer el que toca ens comportarà negativitat que desembocarà en reduccions del que ara estan fent, i que, ben segur, és vital per la mateixa viabilitat de moltes iniciatives lloables.

Repetidament, assistim a un enfrontament partidista que es queda en els titulats i al qual li costa parlar de les evidències puntuals, en un exercici de ‘gestió macro’ per no haver de donar explicacions del que es fa i és deixa de fer, a l’hora d’esmerçar les despeses.

Independentment de tot el que esmento, existeix una altra variable a estudiar, com són les grans partides pressupostàries que no es poden tocar i, que ‘mani qui mani’, ja tenen una finalitat intocable, d’això en saben molt els Ajuntaments, on poques partides condicionen una molt gran part dels ‘números locals’, així, el tema dels funcionaris municipals, és un fet que ha suposat que les majors ‘empreses per nombre de treballadors’ siguin les administracions locals, amb el que això suposa de ‘poca raonabilitat’ en un fet difícil d’explicar; però tampoc podem deixar de costat situacions puntuals, com la nova de les darreres setmanes, on a un Ajuntament els seus treballadors en un servei concret, tenia de baixa més del 90% de la plantilla; el tema en si mateix, suposa un ‘escàndol’ de conseqüències impossibles que, malgrat això, s’ha deixat de costat per la gran majoria dels mitjans de comunicació.

En tot cas, sembla inapel·lable abordar el que explico de manera ràpida, ja que no fer el que és vital, ens col·locarà, ben aviat, en un marc d’insolvència, amb connotacions de tota classe, i no valdran arguments com el d’aquella dirigent que creia que els diners públics no tenien fi.