Ens preparem per arribar a la vellesa, però no per viure-la

Vivim en una societat que idolatra la joventut, associa l’èxit amb la velocitat i la imatge. Ens preparem quan som joves: estudis, parella, feina, casa, família, viatges... un projecte de vida il·lusionant i engrescador. Però amb els anys, deixem d’imaginar, de projectar, vivim la vida d’altres oblidant la nostra i desapareixen els projectes. Ens preparem per arribar a la vellesa, però no per viure-la i tenim dret a aprendre, a estimar, a tornar a estimar, a crear, a viure amb plenitud i a contribuir a la societat.

I mentrestant correm i oblidem una veritat tan senzilla com inevitable: tots envellim i amb l’edat no s’acaba la vida, canvia el ritme.

Cada dia més persones arriben a edats avançades, i tot i això no estem preparats per viure la vellesa amb dignitat, llibertat i sentit. Parlem molt de longevitat, però poc d’oferir qualitat de vida als anys.

La vellesa moltes vegades és un tabú, la mirem de reüll, ens incomoda el pas del temps, com el cos es transforma, les possibles malalties associades a l’edat, la dependència, no viure amb plenitud totes les etapes de la vida, la soledat, perdre drets i no escollir on envellir.

Des del punt de vista econòmic i social, moltes persones grans afronten amb incertesa la jubilació, pensions insuficients, poca previsió econòmica de futur, dependència del cònjuge i serveis que no arriben mai.

L’envelliment demogràfic no és un problema: és un luxe i un repte que requereix planificació, sensibilitat i responsabilitat col·lectiva. Amb un 5,9 % de majors de 80 anys i una població centenària de 2.917 persones a Catalunya segons l’Idescat, vivim molt més, determinat per molts condicionants.

Envellir és sumar experiència, aprendre a viure més a poc a poc, però més profundament. Com a comunitat tenim molt a dir i a fer, tenim l’oportunitat de trencar el relat que associa la vellesa amb la pèrdua i amb l’edatisme, construint una societat que cuida, escolta, acompanya i dóna valor a les persones grans.

Preparar-nos per a la vellesa no vol dir tenir por, sinó assumir-la com una etapa més i a més valuosa de vida. I això serà possible si comencem a parlar-ne amb naturalitat, incloure-hi les persones grans com a agents actius dins la societat, a cuidar més i a cuidar-nos millor.

«Perquè el futur, si tenim sort, també serà vell» i «mentre hi hagi propòsits, hi haurà vida».